Una antiga màxima diu que els referèndums es convoquen per guanyar-los. Duran Lleida és un polític amb experiència i sens dubte coneix aquest principi. Cal doncs suposar que la consulta interna d'Unió sobre el procés la va convocar perquè estava segur que les tesis oficials ?aconse?guirien un gran suport i això faria callar els independentistes, que ja l'estaven atabalant. Però no va anar d'aquesta manera. Va guanyar, és veritat, però amb una diferència tan escassa que la seva posició es va afeblir en lloc d'enfortir-se, mentre que el sector crític, partidari de sumar-se al full de ruta independentista, va sentir-se legitimat en constatar que no eren quatre gats sinó gairebé la meitat de la militància que es va prendre la molèstia d'anar a votar. I ara aquest sector crític ja parla com un col·lectiu i truca a la porta dels signants del full de ruta mentre la direcció del partit mira un cel ple de núvols intentant distingir l'estrella polar. A Duran li ha esclatat la consulta a les mans.

CiU ja fa dies que està morta. Si tenen seny procuraran estalviar-se una trencadissa excessiva en les poques setmanes que queden de legislatura, però CiU està morta perquè la seva definició estatutària és la d'"única eina electoral" dels dos partits, i els plans del president Mas per a les eleccions del 27-S passen per encapçalar candidatura molt més àmplia, en la qual qualsevol sigla quedaria en segon pla. Una candidatura derivada del 9-N, anunciada en una famosa conferència i que al principi volia sumar tots els partits sobiranistes. Allò ja negava els estatuts de CiU, des del moment que Mas encapçalaria una "eina electoral" diferent. Els altres partits sobiranistes no es van apuntar a la proposta, però Mas persisteix en la idea d'elevar-se per damunt de sigles. Segons quina actitud adopti, el que queda d'Unió es pot trobar de sobte molt sola, reclamant que algú convoqui els òrgans de direcció de CiU per parlar de les eleccions sense que ningú no li respongui.

Un cop consumat el trencament, quedarà sobre la taula la pregunta de si hi ha un espai polític per a un centredreta nacionalista però no independentista que no doni per perduda la batalla de la millora de l'autogovern. Un espai que reclamen sectors empresarials i financers que no volen barallar-se amb Espanya, el seu primer mercat, però volen que l'estat gasti a Catalunya el que toca per demografia, PIB i dèficit d'infraestructures. Però que es reclami des dels despatxos no vol dir que hi hagi mercat entre els electors.