El passat dimecres, la majoria de mitjans van fer esment de dos aniversaris: els 37 anys de CiU i els 30 sense cap debat parlamentari sobre sanitat. Semblava que no tinguessin res a veure. Però no era així, sinó que van estar molt lligats, com exposaré.

El trencament entre CDC i UDC estava cantat. Els talibans de CDC el volien des de fa anys i panys. Però Mas s'hi oposava, perquè volia continuar podent usar, si en algun moment creia que s'esqueia, una cara moderada, que avui sense UDC està morta.

Aquí i arreu, el sobiranisme és un radicalisme respecte de la malaltia estatista. Només es trobava, agafat pels pèls, al Quebec, i en el jacobinisme extrem, tant d'ultradreta (Charles Pasqua) com d'ultraesquerra (Jean-Pierre Chevènement). Ho vaig estar exposant durant anys, enmig d'elogis de CDC. En el món acadèmic d'arreu és impossible treure un dit sense llegir autors que escriuen en anglès, que uso com el català. Però no hi sabria dir "sobiranisme", concepte jacobí intraduïble del francès i sense cap ús en el món acadèmic anglosaxó. Però, tornem al dimecres. Per iniciativa seva, una destacada font de CDC, em diu que "es va convèncer Mas d'obrar ràpidament i brutalment (en el trencament amb UDC), dient-li que així taparíem informativament (en els diaris de l'endemà) el debat sobre sanitat. Mas hi va estar d'acord i això portà al que UDC ha qualificat públicament d'"ultimàtum"".

Era una precisió tan important que tot seguit vaig buscar-ne confirmacions. En vaig trobar en fonts igualment fiables, també de CDC. Més tard he trobat unes proves documentals. Una ha estat que ahir dissabte La Vanguardia no va publicar ni una línia del resultat del ple monogràfic sobre sanitat, les conclusions del qual es van fer públiques el divendres. Altres diaris les han recollit. L'independentista Ara ho va fer de manera marginal, però ho va fer. TV3 va emetre un publireportatge sobre la destrucció del caràcter públic de l'Hospital Clínic de Barcelona que produïa vergonya. Les edicions catalanes de diaris de Madrid van donar aquell ple de manera digna.

Ho exposo per demostrar que tot va d'ambició política a curt termini, embolicada amb cabòries grandiloqüents. He escrit mil vegades que no estem davant d'un procés independentista sinó davant l'ús per Mas i per Junqueras, l'un contra (sic) l'altre, d'un mateix discurs formal per arribar a ser, sempre anant l'un contra l'altre, el nou president de la Generalitat. Cadascú vol obtenir, el 27-S, un escó més, per poder forçar el segon a votar-lo. Mentre, els contraris a la independència no fan res per crear una estratègia comuna. Presentar la realitat en termes de lirisme patriòtic fa riure.

Pel que fa a ofegar el debat sobre sanitat -després de 30 anys sense un debat parlamentari específic- no és res de nou. CDC sap que és el seu taló d'Aquil·les. Però els partits contraris no troben manera d'imposar-se, malgrat que crec que seria fàcil. Només ho fa difícil la reiterada empara del retòric discurs independentista. Sempre va del mateix.

La clau de tot plegat està en què CDC ha esdevingut un partit de trencadissa, per no dir "guerracivilista", de cara enfora, contra "el país veí", nom usat com sinònim de "Madrit" i ara també de cara endins. Recordo el que em digué Pedro Echenique Landiribar, un gran savi basc i basquista que va ser conseller d'Educació i Cultura amb Carlos Garaikoetxea. Em digué que el nacionalisme radical pot passar de lluitar contra fora per iniciar una guerra civil interna. Tenia moltíssima raó.

Per tradició, UDC no podia ser "guerracivilista", com no ho va ser el seu principal màrtir, Manuel Carrasco Formiguera. Tampoc no ho foren el Cardenal Francesc Vidal i Barraquer, ni el meu enyorat amic Maurici Serrahima (un enamorat de Begur), o el massa oblidat Joan Sansa. Tots ells foren i serien "antiguerracivilistes", quan ara i aquí, per desgràcia, imperen trons, avui només verbals, de conflicte generalitzat. Si UDC hagués continuat dins de CiU, amb l'actual CDC radicalitzada , es podia haver deshonorat i deshonorat les seves arrels. Cal celebrar que no ho hagi fet.