CATALUNYA I GRÈCIA, AMB MÉS AVIAT FàSTIC

09.07.2015 | 00:00
CATALUNYA I GRÈCIA, AMB MÉS AVIAT FàSTIC

Crec sincerament que si a Catalunya s'hagués de votar respecte al que votaren els grecs diumenge passat, aquí guanyaria un altre «no» en un percentatge superior al 61 per cent que es va donar a Grècia. O sigui que tant li fa dir com no dir, aquí la ximpleria ens ha empresonat. Fa més aviat fàstic.
Ho escric després d'haver-ne demanat l'opinió a diverses persones, totes elles ponderades i amb criteri. Crec que és de pedra picada el suport dels catalans a l'enganyifa grega, liderada per dos partits d'extrema dreta i un de dominant d'extrema esquerra, com ja vaig escriure. Ahir, al Parlament europeu, Tsipras va ser aplaudit, amb idèntic frenesí, només per l'extrema dreta i l'extrema esquerra.
Entenc que aquí n'hi hagi un fart del govern de Generalitat, cosa que ara afavoreix l'esquerra radical. Moltes persones, i jo mateix, creiem que caldrà passar per un període de domini de l'extrema esquerra. Una bona part de culpa serà dels partits més moderats que no han sabut alçar una bandera eficaç contra l'ensarronada independentista. Per tant, que no es queixin. Hi havia un deure cívic a exercir i no han volgut o no han sabut fer-ho.
Però Grècia és Grècia i els fets són els fets. Si algú creu que la Unió Europea (UE) encara no hi ha llançat prou diners, que s'ho faci mirar. Grècia és l'Estat pel qual la UE ha donat més diners. Es volia atenuar aquell monument a la corrupció i s' han estimulat tots els mals. Fa dos anys Tsipras es va pronunciar per la sortida de l'euro. Es va cedir a aquell xantatge, el que feia mil i li ha anat molt bé. Ahir no solament no es va comprometre a pagar sinó que tornà a demanar un ajut pont d'uns 6.000 milions d'euros. Si sabés català Tsipras podria haver dit «afarta'm i digues-me moro».
A Catalunya, amb les deficiències culturals i de visió del món que patim, emparades i alimentades per un aparell mediàtic i cultural (o anticultural) inefable, estem destinats a anar d'Herodes a Pilat potser perpètuament i segur que, com a mínim una dotzena d'anys.
No sé si escriuré durant gaire temps més sobre Grècia. Picar ferro fred sol cansar. No hi tinc res a guanyar, tant personalment com a membre d'una societat que voldria que recuperés la serenor i el realisme. En tot cas, contribuir-hi està infinitament per sobre de les meves capacitats.
Tanmateix, demà divendres, una mica després de les nou del matí, parlaré durant prop d'una hora sobre Grècia a Ràdio Quatre (100.8). Serà una sort que agraeixo, com ho faig respecte a haver-ne escrit aquí. Però res més. El meu admirat mestre Isaiah Berlin digué que les societats no es mouen de qualsevol manera, sinó que més aviat circulen per l'equivalent a vies de tren, amb el camí força traçat. Ara el nostre va en mala direcció i no sóc jo qui ho pot canviar. O sigui que, apa, a posar més diners en aquest barril foradat que és Grècia, un Estat que és l'antimodel de la modernitat, de l'eficàcia i de la transparència. Precisament per això ha de pidolar. El que rep de la UE reforça el seu sistema de renda externa. He rellegit La política econòmica del rendista de Nikolai Bukharin (1888-1938) dirigent comunista sovint moderat (fou assassinat per Stalin) i, ves per on m'ha donat bons elements de reflexió.
El gran catedràtic català i catalanista Miquel Siguan (1918-2010) va redactar un informe, per la Comunitat Europea, demolidor sobre la política de repressió de la diversitat lingüística a Grècia. Una política que perdura, però, com diria Pujol, «ara no toca» parlar-ne, atès que ara Grècia i la Generalitat estan agermanades per sengles polítiques de trencadissa pura. Per cert que Grècia, tan modèlica per als nostres ximples, és un dels poquíssims Estats que no ha signat, ni vol signat la Carta Europea de protecció de les llengües regionals i minoritàries del Consell d'Europa. Pel que fa a Espanya, el PP va estar totalment d'acord en signar-la i ratificar-la en el minut zero.
Hi ha un altre oblit del qual vaig parlar molt amb qui podria haver estat rei d' Espanya si la guerra de Successió (1701-1715) hagués tingut un altre resultat. Al·ludeixo a Otó d' Habsburg-Lothringen, fill del darrer emperador de l' Imperi Dual, l'austrohongarès, i europeista militant. Catalanòfil i hispanòfil convençut va ser eurodiputat democratacristià, no pas per Alemanya, sinó, com deia ell, per Baviera. Coincidirem que la UE hauria fet un paper millor als Balcans si no hagués estat pel suport constant de Grècia a l'assassí i genocida serbi Slobodan Milosevicz. En podria parlar moltíssim, però no vull pertorbar la tranquil·litat de cap babau.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema