Anys enrere vaig escriure centenars d' articles sobre l'Àfrica, pronunciar-ne alguna desena de conferències, llegir-ne encara més llibres i conèixer-ne molt bons especialistes, tots forans. Em vaig convèncer que aquí ningú no en sabia res, i menys que ningú l'avui regidor de Barcelona Alfred Bosch i el seu amic Ramon Viñals Soler, ambdós d'ERC. Aquest darrer va ser durant dos anys diputat d'ERC, per passar a ser «ambaixador de bona voluntat a Europa» de la tirania del general sudanès Ahmad al-Bashir, processat per crims de ?guerra i per crims contra la humanitat. Fa pocs dies va anar d'un pèl que al-Bashir no fos detingut a Sud-àfrica.

Vaig exposar i acreditar documentalment aquella vergonya, per a ERC. El meu article es troba a Internet. Arreu, hauria causat un escàndol, aquí no. A Catalunya, sobre molts drames africans es pot dir el que sigui, en particular maldats, com l'exposada i no passa res.

En canvi, resulta difícil tractar un tema cabdal i seriós, al qual fa anys hi vaig dedicar força articles. Es tracta del paper negatiu (sic) que en casos juga a Àfrica l'ajut d'altres països.

Ho podria exposar amb detall i bones dades, però no pas en un breu article. La base del tema és simple: s'ha d'ajudar l'Àfrica que hagi de deixar de ser ajudada, no pas ajudar-la que cada dia necessiti més ajut. Això darrer és el que ha estat passant durant decennis. Per sort, a alguns països això està canviant. Ha estat possible gràcies a que estudiosos, alguns africans i amics meus, ja no es deixen ensarronar. Aquest és el bon camí: pot caldre ajut per deixar de necessitar l'ajut, no pas per perpetuar-lo. Una professora africana, doctorada en Econòmiques per la Universitat d'Oxford, escrivia el 2007: «Més de dos trilions (sic) de dòlars han estat transferits pels països rics als pobres, en els darrers cinquanta anys (...) però al marge de la motivació -econòmica, política o moral- per lliurar ajut, l'ajuda ha fallit en quant a complir la promesa de creixement econòmic sostenible i de reducció de la pobresa. A cada etapa del conte (sic) del desenvolupament de les darreres cinc dècades, els polítics han escollit mantenir l'«"status quo" i lliurar a Àfrica més ajut».

Dit això, confio que algun lector ensumi que avui no vull escriure sobre Àfrica. És un continent que conec bé i estimo. Però no vull dir-ne res aquí. Poden estar tan tranquils Bosch i Viñals. Seria picar ferro fred. Vull parlar, per analogia, del que passà ahir, respecte a Grècia, en reiterar la política d'ajuts sense reiterar suficientment, pel seu gust, que han de servir per crear una estructura legal i econòmica moderna, no pas per anar tirant i abusant, com sempre ha fet Grècia. Cal que esdevingui un Estat jurídicament seriós (o sigui amb Cadastre i Registre de la Propietat) culturalment modern, políticament tolerant i que aterri en una seva realitat, on no hi ha Plató ni Aristòtil.

A la Grècia actual l'Eura de Giscard d'Estaing li va oferir viure un conte de fades que, com sol passar quan es defuig la realitat, ha esdevingut un psicodrama. Se li va aplicar un tipus específic d'orientalisme, diferent al que s'inventà per a la Xina o el Japó. Aquest és una cabòria sorgida a França a finals del segle XVIII, importantíssima (per desgràcia) en el XIX i fins la primera meitat del XX. És l'invent d'un orient ampli (s'usà respecte al Magrib) que fos útil al cofoisme, essencialment colonial, propi de la França del XIX. L'esperit de superioritat colonial es presentava com una realitat en inventar un orient decadent i exòtic fet a la mida de la voluntat de poder i de la libido -res secundari en aquest tema- dels colonitzadors. Es van «usar» moltes dones -d'aquí els infinits quadres amb harems i odalisques- però no pas per casar-s'hi.

A la Grècia moderna es va fer veure als grecs que podien viure de la comèdia consistent a aparentar que eren filòsofs clàssics.

No ho són ni sabrien ser-ho. El que són és mal pagadors. Se'ls ha de dir que pot caldre ajudar-los. Però a canvi d'oblidar que el seu passat els pot fer viure de renda. Se'ls ha d'ajudar a ser diferents del que són. Han de mirar als països nòrdics i a com som, avui, cada dia més, els països llatins.

Pagar perquè assoleixin aquest canvi pot tenir sentit. Però fer-ho per assemblar-se a Rússia, tan separada del món durant segles, seria intolerable. Allò sí i això no, ni gens ni mica.