la guspira

VENÇUTS PER LA CRUELTAT DEL PODER POLÍTIC

19.07.2015 | 00:00
VENÇUTS PER LA CRUELTAT DEL PODER POLÍTIC

Els anys en què vaig ser corresponsal de The Associated Press (1970-1980) i també de The New York Times (1970-1982) vaig fer algunes poques coses de periodista diguem-ne "de pel·lícula" i moltes de més aviat banals i poc líriques, com accidents on hi havia estrangers implicats (per exemple un immens abordatge on moriren marins americans en el port de Barcelona) així com coses encara menys transcendents políticament.
Una meva feina abundant va ser atendre periodistes de països diversos que aterraven aquí i demanaven als que em manaven i pagaven que els donessin el nom del seu corresponsal local. De vegades també em queien a sobre propietaris de diaris o alguns escriptors que col·laboraven amb el seu mitjà. Recordo alguns noms de molt primera fila, crec que tots morts.
Amb la Transició em van arribar un munt de diplomàtics i també periodistes de països de l'Est, els primers que coneixia i un dels quals esdevingué un bon amic meu. El vaig veure encara fa un parell ?d'anys, amb gran plaer mutu. Finalment, hi haig d'afegir periodistes o diplomàtics que m'enviaren membres de l'Associació de Premsa Estrangera a Espanya, a la qual també pertanyia. Com quan agafes cireres, un em portava l'altre.
Primer ho vaig trobar interessant. Però aviat ho va ser menys perquè normalment eren persones que no sabien gaire res d'Espanya i menys de Catalunya, excepte pinzellades de la Guerra Civil.
Per tant, havia de començar pel començament. Amb un dinar o un parell no en tenia prou. Tampoc tenia temps. Era un model de pluriempleat: ràdio, diari, revistes i, per un temps, dues llargues sèries de reportatges a TVE. N'estic molt orgullós i les trobava ben pagades.
Aviat vaig voler sintetitzar el meu discurs de pretès explorador politicosocial. Hi vaig pensar moderadament però per força temps. Ningú em podia ajudar. Era un problema específic i personal. Finalment, se'm va encendre una llumeta, en fer una síntesi mental del que ja havia dit.
Se'm va acudir que la peculiaritat política del conjunt d'Espanya, ben inclosa Catalunya, era la duresa, radicalitat i sovint crueltat d'una part majoritària del poder polític. És allò de l'adagi "a l'amic el cul, a l'enemic pel cul i a l'indiferent la legislació vigent". Ai Déu meu, pobre indiferent.
Ho vaig lligar amb un concepte que ja havia trobat pel meu compte i que continuo conservant, el del "spoils system", el "sistema de despulles" en el qual qui arreplega el poder polític s'ho pot cruspir tot. Vaja, el model Genguis Khan però amb corbata. Aquí i ara cal ser més heroi que jo per gosar insinuar que la seva antítesi mereixeria un cop d'ull. Em refereixo al sistema de l'"autogovern institucional", el de la Unió Europea, dels Estats Units, de Gran Bretanya i de molts altres països. Tinc por d'escriure'n.
Llavors ja havia estudiat i aprovat les matèries de Dret Polític, de Teoria de l'Estat i de Dret Administratiu, en totes les quals no havia sentit ni parlar del que ara escric i en les quals, ai las, crec des de fa anys i panys.
En tot cas, em vaig construir un discurs centrant els nostres mals en l'existència (per acumulació secular) de rudesa i fins i tot crueltat en la concepció i en l'exercici del poder polític. El vaig fer empassar a molts.
Avui, aquell discurs me'l crec encara més. Ara, defineix molt millor la naturalesa del poder polític específicament català que no pas el del conjunt d'Espanya. És un modest dictamen que es pot assolir analitzant la realitat més evident, la que veiem a les TV, si bé a una més que a altres.
En síntesi, el discurs de l'independentisme i de tots els seus embolcalls em fa molta por. El veig en la línia de la crueltat infinita, de la falta d'escrúpols i de l'afogament de tota mínima dissidència. Ha resultat que un fi impossible i eteri ha estat utilitzat sense cap límit moral per a imposicions tan malignes i greus com la destrucció del dret a l'Estat del Benestar i per imposar uns silencis que em roseguen per dintre, en particular en el gravíssim tema del que va ser la sanitat pública catalana. La veritat és que mai em vaig poder imaginar que la crueltat del poder polític pogués arribar tan lluny, visiblement, però, ai las, també incriticadament.
On ens han acabat ficant i emmudint? No és on volíem estar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema