Previsible davallada del «sí» el 27-s

11.08.2015 | 09:06
Previsible davallada del «sí» el 27-s

Si avui fos el 27-S el vot independentista i governamental (CDC, ERC i dues entitats populistes subvencionades) quedaria lluny de la majoria d'escons, que tampoc seria assolida si s'hi afegissin els escons de la CUP. Quant a la majoria del vot -concepte molt diferent-, en tots els casos el nombre de votants independentistes quedaria ben per sota del vot antisecessionista. Aquesta és la situació a dia d'avui. No crec que aquestes dades siguin ignorades per tots els poders polítics i mediàtics. El que és evident és que les callen.

Són dades que he aconseguit de quatre o de sis fonts (segons com es comptin) dedicades professionalment a la prognosi electoral. Totes elles són de la màxima fiabilitat. He publicat primícies d'aquest tipus moltes vegades i no es pot dir que m'hagi equivocat.

Abans que se celebressin, vaig informar amb claredat, com es pot trobar en totes les hemeroteques, de quin seria el resultat de les primeres eleccions democràtiques (les constituents del 15 de juny del 1977) i també el de les primeres autonòmiques, les del 20 de març del 1980, que feren president, per primer cop, Jordi Pujol. La cosa aquesta de Wikipedia continua dient, mentint, que Pujol les va «guanyar contra tot pronòstic ja que totes les enquestes donaven per fet que guanyaven les esquerres». Així, l'entrada de Wikipedia «Jordi Pujol» a Internet encara menteix. Jo vaig escriure el contrari, en el llavors diari més llegit d'Espanya i no pas en termes confusos. Cap diari català o espanyol ho va fer. Llavors, com ara, jo només tenia bones fonts i honestedat professional.

Tinc, en efecte, dignitat professional per perdre. Altres no. Afegeixo que d'aquí al 27-S poden passar moltes coses. No somnio truites sinó que només vull destacar el cinisme esbiaixat i falsari de la propaganda mediàtica de la Generalitat que ara mateix ja omple el «sí» de flors, violes i romaní. Això és un fet consumat i clarificador, així com immanent.

Fent una complexa aproximació, que algunes de les fonts eviten, el nombre probable d'escons per al front governamental seria d'uns 55. Afegint-hi els escons de la CUP la cosa quedaria a prop, però segurament per sota, dels 68 vots que constitueixen la majoria mínima.

Totes les fonts són enèrgiques respecte que no veuen possible que hi hagi una majoria de votants identificats amb el «sí». Cal recordar que en tots els referèndums d'autodeterminació d'arreu i en totes les consultes sobre temes concrets (als Estats Units se'n fan fins i tot per definir el traçat d'una carretera) tenen la característica de requerir un vot específic, personal i d'igual valor. Aquí, amb la llei electoral, per al 27-S no valdrà el mateix el vot d'un ciutadà de Vic o de Camprodon que el de Barcelona o l'Hospitalet. Dir que això és aberrant és quedar-se curt. Si amb aquest defecte, causa òbvia de nul·litat plena, la Generalitat pensa recórrer a alguna institució internacional, les rialles es poden sentir a la Xina.

Precisament els informants em diuen que les divergències quant a preferència de vot, segons el territori, poden ser espectaculars. Per exemple, entre el hinterland barceloní i la Catalunya profunda. O sigui que quant a fragmentació social podem acabar ben servits.

Personalment, crec que no hi haurà cap secessió. El que em temo és que Catalunya passi a ser «un gran malalt» com es va dir fa molts decennis de l'Imperi Otomà, o si es prefereix Turquia. Això cada dia sembla més evident i pot tenir molt de pes a l'hora de votar.

Aquesta hora encara no ha arribat, però, en canvi, la de mentir pels colzes i de fer ridícul està ben instal·lada. Ara bé, ambdues vileses encara poden augmentar. Pensar-hi fa escruixir.

No estem en el bell mig d'un problema polític sinó enfangats en un problema de destrucció social. És tan gros i està basat en tantes fal·làcies que no veig «com» ni sobretot «qui» podria tornar a posar el nostre país en alguna via que no sigui de bojos, d'autodestrucció col·lectiva.

Com i qui podria refundar una sanitat pública? Qui i com podria respectar la llibertat cultural? Com es podria liquidar del tot el model de propaganda mediàtica reconcentrada per instaurar un model lliure, equitatiu i respectuós amb tot allò que es doni dins de la societat? Com la política educativa podria deixar de ser, només, un instrument de combat polítc?

Tot el que he exposat, i molts temes més, són problemes greus i urgents però també tan soterrats que tan sols citar-los ja atabala.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema