Ahores d'ara seria de mal gust dubtar de la destrucció de la sanitat pública que vàrem tenir, que podríem tenir i que potser no recuperarem mai més. Paguem l' error inicial d'haver incorporat en el seu si i de massa bona fe a la sanitat privada concertada, sense tenir les garanties jurídiques que aquesta destrossaria i controlaria l'agònica la part pública i no pas el contrari. La privada catalana s'ha cruspit la pública. CDC, obeint als seus empresaris del sector sanitari (com la família Sumarroca, ara d'actualitat) ho ha acabat imposant.

És un drama immens que té molts aspectes, alguns dels quals força tapats. Penso en el patiment personal dels metges de la difunta sanitat publica catalana. Dins d'Espanya són aquells amb el sou i les condicions pitjors.

En els darrers dies me'n han exposat situacions increïbles. Molts metges han passat a ser purs pàries. A més, la cúpula de la sanitat es complau de maltractar-los. Durant anys han estat vistos per la concertada i pel mateix Ruiz com aquells que estaven destinats a substituir-los, per ser millors. Ara els Ruiz es volen venjar. Però el mirallet de la Ventafocs continua dient que la millor sanitat, en especial per les tècniques i teràpies més modernes, continua estant en els hospitals públics. En concret, a Barcelona a la Vall d' Hebron.

Diversos metges dels vuit hospitals realment públics, transferits a la Generalitat per l' Estat i els Centres d' Atenció Primària també públics m'han explicat situacions personals extremes que afecten metges i altre personal sanitari. Resulta esgarrifós. Hi ha casos de clar ensorrament personal i de situacions psicològiques inhumanes. Senzillament se'ls dona càrregues de treball impossibles, destructores. M'expliquen situacions en què els afectats han arribat a plorar, como ho he fet jo mateix, malgrat no tenir la llàgrima fàcil.

Un matrimoni de metges em diu «arribem a casa destrossats, dia rere dia, convençuts que la nostra situació encara empitjorarà, com ho farà i molt la dels pacients. Estem psicològicament desfets i sovint hem d'aguantar com els mitjans de la Generalitat diuen que la sanitat catalana es troba en el millor dels móns. La Vanguardia mai no ha publicat res crític. Això ens ensorra».

Divendres passat al matí, Boi Ruiz va ser entrevistar per TV3 fotent-les pels descosits, com és la seva norma. Va dir que tot anava admirablement bé. A l'endemà mateix el diari El País va publicar una excel·lent informació exposant amb dades sincròniques la prova de tot el contrari. Ho feia bàsicament amb dades del servei d'urgències de la Vall d' Hebron. Parlant del mateix tema i referint-se al mateix moment, un deia una cosa i l'altre una altra.

La Generalitat no pretén resoldre res sinó només tapar i negar la realitat més evident i constatable. Tant li fa dir com no dir. La Generalitat està disposada a negar el que sigui, mentre hi ha un estol d'independentistes que estan disposats a admetre el que sigui, de boca enfora. Ja saben que és mentida però se'ls hi en fot. Fent un petit esforç, es pot trobar algú d' aquest sector d' estatistes enfollits, disposats a negar el que saben que és cert perquè - diuen - les seves mentides permetran imposar l'Arcàdia feliç d'una Catalunya independent. Quina guilladura. Mai per un mal s'assoleix un bé.

Dimarts, en aquesta col·laboració vaig exposar en base a molt bones fonts professionals, és a dir no polítiques ni partidistes, que hi hauria una «previsible davallada del "si" el 27-S». Ho reitero, afegint-hi més fonts, aquestes polítiques i independentistes. Ho matisen dient que amb la CUP podrien arribar justet a la majoria d'escons, cosa que per ara no ho indiquen les enquestes. A més, la majoria de votants continua sent contrària a la independència.

Aquestes noves fonts independentistes, em parlen amb tota naturalitat d'una possible declaració unilateral d'independència. És ben curiós després de que ells s'hagin estat referint només als exemples quebequès i escocès que sempre van condemnar el que ara els independentistes catalans consideren l' únic possible camí. Tot és tan cínic i fastigós que ja no saps què dir. Què passarà quan els fets ja hagin esdevingut realitats ?. Doncs, el mateix de sempre: negar-los amb noves cabòries, com es nega la realitat sanitària, la de la corrupció, la de la manca flagrant de capacitat de govern de l'actual Generalitat. Què ha de passar perquè el malson de la impossible i indesitjable independència s' acabi? Sobre això no hi pot haver enquestes. Acabem de veure que quan una maldat palesament corrupte i inepte com el peronisme s'apodera d'un país la cosa pot anar per llarg.