Pensàvem que la política tractava de com distribuir els impostos, la despesa pública, els serveis als ciutadans i l'empara vital de tots ells. Ara i aquí no serà així, en les eleccions que estan al caure. D'això se'n parlarà poc, per desig de l'independentisme de tapar-ho tot i per falta de voluntat o de capacitat per part dels altres grups. Ho substituirà un somni, cent per cent impossible i encara més indesitjable, el del secessionisme.

Per tant, ens estem morint, com a poble i molts com a persones. Es pot no dir, però no pas no veure. No entenc com es nega, quan hi ha indiscutides i indiscutibles evidències estadístiques, com l' increment de la mortalitat en un 5,3 per cent (a Catalunya només), el 2012, que no s'ha recuperat. Només l'he exposat jo. Quan en el darrer ple de sanitari una diputada, Carme Pérez, ho reiterà claríssimament ningú en digué res.

Sembla com si la mort fos quelcom secundari. Com si el Tànatos, el sentit freudià de la mort, fos una banalitat i la ?desaparició de persones banal. Han banalitzat el que ve a ser un malthusianisme social, expressió que esgarrifa. Morir aquells que no som independentistes, potser es considerat un fet necessari, positiu.

Tot plegat té un aspecte col·lectiu i també un d'individual: ens morim un a un. Aquí està, com a dada que es calla, els suïcidis a Catalunya. És un fet que no deixa d'augmentar, arribant a dades indecents, que es callen. És com si morir en silenci no fos morir.

Milions de vides han empitjorat i milers ja han acabat, com a resultat d'un mal viure creixent. Això es mastega. La vida pacífica, tendra, constructiva i productiva ha deixat pas a irritacions que porten a més irritacions. La complementarietat afectiva arriba a ser, com a màxim, un fet rar, insòlit. Moltes estadístiques estan a l'abast de tothom, des de la fallida de parelles al fracàs l'escolar, junt amb altres conflictes que són menors arreu.

Un amic meu periodista em diu que una filla seva ha fet una breu estada Gran Bretanya, tornant emocionada en constatar-hi un més gran empara social. La gent és més atent, les baralles o discussions rares i - digué - es nota el sentiment de que t'envolta una societat més fraterna, malgrat que siguis estranger. Jo mateix ho acabo de constatar a Alemanya. Aquí fa anys la desaparició de la ponderació i de la comprensió. Ha arribat al si de les famílies. Pel Nadal del 2013, ho exposà per la Sexta - referint-se estrictament a Catalunya - Felipe González. Pràcticament ni es comentà.

Cal tenir molt de fetge per admetre com si res el que exposo. Quan això té una dimensió personal, afectant a persones que veus i toques, es pot dir que la barbàrie s'ha apoderat de molts. Certament, estem en temps antihumanistes, ben en especial a Catalunya. Tot passa a ser possible. Fins i tot molts s'hi poden trobar gust.

Això va així i segurament continuarà anant-hi durant temps. Tot indica que la suma del vot CDC (abans CiU), ERC, agrupacions insòlites, trànsfugues de totes les radicalitats i persones del món de l'esbarjo, tot ensucrat amb milers d'hores de TV i ràdio, així com centenars de pàgines, tot d' enganyifes deliberades no aconseguiran els vots que CiU i ERC sumaven en el parlament sortint. Malgrat aquest espectacular retrocés, la suma del vot de la CUP por crear una situació en que tot va del canto d'un duro. A més sembla molt segura una majoria de vot constitucionalista. És de bojos.

Molts que voldríem sobreviure personalment al desastre col·lectiu podem ser arrossegats, com ho poden ser persones a les quals estimem. Per tant, ningú no pot cometre ni una vilesa. La sang crida a la sang, de la mateixa manera que les maldats col·lectives estan ben connectades i s'alimenten mútuament. Les idees totalitzants, deterministes, d' ungüent de la serp, que ho cura tot, sempre han tingut un cost molt alt, generant víctimes innocents. Sorgeixen un seguit irreparable de drames reals. És un acumulació de neguits quotidians, el de no treballar i el fer-ho per sis rals. Desapareixen els somriures. Tot es fractura, per causes directes o bé indirectes.

Com sovint faig - no hi ha més remei, davant tanta i tan maliciosa propaganda - no demano ser cregut, sinó que cadascú usi ara la capacitat d'analitzar la realitat. Després serà massa tard. Es pot haver ja votat per la gran causa del nostres mals, creient que es feia per qui ho hagués hagut de resoldre i no ho ha fet.