la guspira

POTSER MÉS MANIFESTANTS I SEGUR QUE MENYS VOTS

13.09.2015 | 00:00
POTSER MÉS MANIFESTANTS I SEGUR QUE MENYS VOTS

En l'11 de setembre del 2012 la immensa cort mediàtica de la Generalitat va donar per bona la xifra un milió mig de manifestants. Es podria creure o no, però hi ha una altra dada que és obligat creure: el 25-N, és a dir, dos mesos i catorze dies després, Mas va rebre una immensa clatellada electoral, i va perdre la filigrana de dotze diputats. Tingué manifestants i, ai las, perdé vot. La cortesana La Vanguardia titulà en portada "Dur càstig a Mas".
Llavors el nombre de manifestants, sempre subjectiu, es va dir, des del poder, que havia augmentat. Ara bé, el nombre de votants del 25-N del 2012, no es pot pas dir que augmentés, sinó tot al contrari.
Ahir al matí la cadena de TV gala d'informació continua France24 va dir que hi havia hagut mig milió de manifestants. S'ho va pensar bastant. No va fer com aquí, on l'olla del poder sol dir abans quantes persones acudiran als seus toc de xiulet. En efecte, la mateixa France24, el vespre abans havia donat un ventall que anava des de l'1,4 milions a les 400.000 persones. Va optar per la valoració a la baixa.
Totes les fonts havien reconegut que hi hagué dificultats per omplir els llocs i les estimacions que els organitzadors havien previst. Tanmateix, hi van assistir centenars de milers de persones. O el que encara és més important: cap altra manifestació per una altra raó ben probablement no hauria estat capaç d'aplegar tantes persones. Hi ha un sac ple, però menys.
El que exposo no és res d'insòlit. Puc recordar les primeres eleccions autonòmiques gallegues. Vaig quedar esgarrifat per les mobilitzacions de l'esquera radical galleguista i de la poca mobilització de la dreta. Ara bé, aquesta darrera les va guanyar, i per molt.
Una dada curiosa del divendres va ser l'organicisme del manifestants. Eren tan, o més, disciplinats que els manifestants -òbviament ensinistrats- que anaven en una manifestació en una dictadura comunista, per descomptat muntada pel poder. També n'he tingut l'experiència informativa. Cap cella es movia més que una altra. Divendres si t'esforçaves a trobar detalls significatius no podies anar més enllà de la banalitat consistent a constatar el gran pes dels ciutadans de comarques. Un altre detall més deplorable era la presència activa de nens i nenes. Que la mare porti un nadó és lògic. O que hi vagin adolescents de setze o més anys. Però, francament, la presència activa de menors d'aquesta edat no sembla exemplar.
A més, pot portar a valoracions enganyoses. Llegeixo totes les enquestes que puc sobre els joves. Hi predomina un desig de llibertat individual, per no dir un esperit llibertari. És un fet força universal. Per tant, fa riure confondre el nacionalisme estatista en general i la cosa aquesta de Mas amb un model de liberalisme o de ?di?guem-ne visió llibertària. És el contrari: un maligne organicisme. Aquest ha estat en la base de les dues grans maldats del segle XX. Negar-ho fa mereixedor de la Creu a l'Estultícia.
Des que Mas arribà al poder el nombre de les seves concentracions orgàniques, subvencionades i propagades ha anat augmentat i el dels seus diputats, disminuint. Des del 1984, la norma era que ERC i CIU tinguessin majoria, cosa que ara no es preveu gens. En el parlament sortint, en té 36 i no conec cap expert en el tema que negui que, sense la filigrana de la candidatura dita unitària, el 27-S la CDC de Mas ?po?gués passar d'una vintena d'escons. Als independentistes se'ls ha de dir, fugin, fugin, que ja n'hi ha prou d'enganyifes. En aquell dia hi haurà una majoria de vot contra la impossible independència. Serà així malgrat les martingales (data, implicació de l'executiu, confusió programàtica, camuflatge del pèssim balanç del Govern sortint i de l'enorme corrupció, etcètera).
No hi ha ni un sol text jurídic ni una sola experiència històrica en la qual el dret a l'autodeterminació no s'hagi exercit pel vot individual, general, directe i secret, normalment emparat per la necessitat d'assolir una majoria qualificada. La resta, és el que sembla: una pura enganyifa. Que ningú citi Escòcia ni Quebec, on per cert els independentistes perderen. Naps són naps i cols són cols. Com manifestants són manifestants i vots, personals, generalitzats, de valor idèntic i secrets, són vots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema