Ahir Mas va passar el Rubicó, que és un riu i era un límit que les tropes romanes no podien traspassar sense el permís del Senat. Ho féu Juli Cèsar l'any 49 a.C., amb la qual cosa va iniciar la Segona Guerra Civil romana. Mai no havia sentit en directe el que digué ahir Mas, excepte per part de repressors al servei dels dos grans totalitarismes. Em va esgarrifar i humitejar els ulls. Mai no m'ho hauria pogut imaginar. Va ser un atac volgudament denigrador contra Espanya. Mas s'ha saltat totes les línies contínues. Ho ha fet amb els ulls encesos per l'odi. S'ha equivocat de segle i ha mostrat un fons psicològic repugnant.

Mas no ens ha d'atemorir, que és el vol. Mil vegades he escrit que cal expulsar-lo de la vida pública catalana. Mai no m'hauria pensat tenir tanta raó.

El seu to va ser idèntic al de la seva servidora Pilar Rahola, en el que havia de ser un debat de TV amb Miquel Iceta. No podem seguir per aquest camí. És l'encarnació, com a mínim, del pitjor xaronisme, una de les moltes transgressions cent per cent catalanes (per desgràcia) impròpies del món civilitzat.

Mas ha anat de veres dient, des de fa anys, que volia trencar amb el catalanisme polític sorgit de la Renaixença. No cal que ho juri. Els seus brams, les seves cabòries, els seus sofismes, les seves mentides, la seva ignorància, no tenen a veure amb la «concòrdia» tan practicada per Cambó ni el «pactisme» tan lloat per Vicens Vives. El meu vell amic Raimon (Pelegero) podria repetir el que afirmà el juny de l'any passat, en desmarcar-se del secessionisme dient: «Jo no sóc dels meus quan ells volen que sigui com ells voldrien i saben que no (sic) sóc». També el meu enyorat amic i gran poeta, Francesc Vallverdú, li podria reiterar «La Llei és la Llei. La Llei/ és l'únic, el bon camí».

Mas no pot invocar els hipotètics atenuants d'estar enganyat, ni d'obrar per altruisme, ans tot al contrari. Tensa la societat i enfronta catalans amb catalans, per pur càlcul i per ambició de poder personal. L'endemà d'assolir enrocar-se en la seva poltrona podria dir el contrari. Fa teatre revolucionari per ensarronar la CUP. Si després calgués interpretar un altre paper, ho faria, sense cap escrúpol. No té cap ideari ni capacitat per assumir-lo intel·lectualment. Jo ho sé i ell sap que ho sé. Amb quatre tardes passades junts, perquè em va voler conèixer, en vaig tenir de sobres per constatar-ho. Per això vaig dir-li que no tenia interès -com ell reclamava- que ens veiéssim un cop al mes. Amb Pujol ho havia estat fent durant anys, també a petició d'aquest, com també ho vaig estar fet durant molts anys, quan estava encara exiliat, amb Tarradellas. Evidentment en tinc documents i testimonis.

Ara no revelo res que no hagi ja escrit. He vist la política molt de prop i n'he explicat moltes coses. Però mai n'hauria pogut imaginar un espectacle com el d'ahir de Mas. No l'oblidaré. Tampoc l' hem d'oblidar les víctimes del seu enfolliment.

Tanmateix, cal evitar seguir les seves brutes aigües. La realitat és més complexa. Ho exposo sintèticament. Així, aquest dissabte fou bo pels bancs de Saragossa i de Castelló. Molts catalans hi han anat a dipositar diners, cosa ben legal. Ho he sabut perquè fa un grapat de setmanes vaig contactar amb un grapat de fonts bancàries, que vaig alertar. Mas ha creat por. Fins i tot a Andorra hi ha un modest corralito a AndBank, que ha limitat a 250.000 euros la primera retirada de diner.

Una font de CDC em diu que si hi hagués vot secret en el Parlament uns deu diputats de CDC votarien contra la candidatura de Mas. Agrega que creu que Mas no voldrà dimitir dijous. Prefereix veure si troba una escletxa per poder tornar a ser candidat. Afegeix que, eventualment, voldria que el substituís Munté però que Junqueras preferiria Romeva, perquè li facilitaria l'única cosa que Junqueras vol: ser president ell mateix.

En definitiva, encara no hi ha cap certesa, excepte que Mas juga a enrevessar-ho tot. Vol quelcom de pràcticament impossible: que després d'ell tot vagi pitjor. En això s'hi esmerça molt.