No s'havia vist tal humiliació pública des que en una pantalla Johnny Guitar demanava a Vienna que li digués que l'estimava encara que fos mentida. És el que té l'amor, sigui a una dona sigui al càrrec, que incapacita l'enamorat per veure el ridícul que fa quan s'està arrossegant, sigui per dos petons sigui per dos vots. A Presidentmàs només li va faltar mirar als ulls els diputats de la CUP i exclamar sospirant: mentiu-me, dieu-me que hauríeu mort si jo no hagués tornat. Va ser de tal magnitud l'arrossegament en prime time que Presidentmàs ha quedat inhabilitat per a qualsevol càrrec públic que requereixi un mínim de dignitat, i això inclou de conserge en amunt. Però pitjor que aquest trist futur laboral és que inclús la fidel Rahola tuitegés un «Prou!» -que s'ha de pronunciar amb veu esqueixada- amb què denotava estar tan avergonyida que només un cruent bombardeig israelià a Gaza li farà passar el disgust.

Tothom té el que es mereix. Tants mesos feia que Presidentmàs repetia que el procés és del poble i que per continuar-lo endavant estava disposat a apartar-se, ja que ningú no és imprescindible i blablabla, que van aquests de la CUP i se'l creuen. A veure qui els fa entendre ara que era broma, una manera de parlar, una falsa modèstia destinada no a ser presa seriosament sinó a crear-li una aura de casual líder, de jo-no-volia-però-ja-que-insistiu-aquí-estic.

Presidentmàs estava -permetin que utilitzi el pretèrit que es fa servir amb els cadàvers polítics- disposat al que fos, inclús a ser president sense atribucions a la manera d'un monarca, encara que això signifiqués passar a dir-se Reietmàs. Ho va oferir tot, excepte la seva pròpia honra i això no ho sabem segur, menys l'única cosa que li demanava la CUP amb tota legitimitat perquè ho van repetir durant la campanya i per tant els seus votants així ho volien: fotre el camp.

Ahir vam assistir a una moció de censura. Encoberta però moció de censura. Encoberta a causa que en la darrera legislatura ERC en lloc de fer d'oposició va fer d'amant, encoberta a causa que gràcies a això Presidentmàs a penes va haver d'explicar la seva acció de govern, i encoberta a causa del fet que tampoc la va explicar durant la campanya gràcies a buscar-se un testaferro que encapçalés la llista. Faltava, per tant, passar comptes, i l'ocasió era la moció de censura encoberta sota el nom d'investidura.

Tant s'ha amagat i tant ha repetit que ell no és important, que ha passat el que en lògica havia de passar: l'han obligat a amagar-se de debò i li han dit a la cara que no és ningú. Al final tot està escrit a les cançons, i ja advertia Ruben Blades que «quien a hierro mata, a hierro termina». Ja siguis Pedro Navaja, Johnny Guitar o Presidentmàs.