Al pati del Kursaal comença a arribar el públic que assistirà a l´espectacle programat per a la gent gran. Entre ells, Felisa Soler Duocastella i el seu home, Pere Vilarasau. Ja ha arribat Josep Soler, el germà de la Felisa, i la seva dona, Montserrat Clotet. El Josep i la Montserrat no hi van, a l´actuació d´Els Pescadors de l´Escala i Port-Bo, però hem quedat aquí per fotografiar-los amb unes cartes d´amor que tenen 78 anys, les que una jove del Pont de Vilomara va escriure al seu promès, al front. Les cartes d´amor dels seus pares.

El Josep les porta curosament plegades a dins d´una carpeta: són les cartes fotocopiades que la seva mare, Roser Duocastella Nadal, va escriure el 1937 al seu xicot, Jacint Soler Vives, que després seria el seu marit. Ara fa poc més de deu anys les van veure per primer cop. Avui, tots quatre viatjaran a l´Arxiu Nacional de Catalunya per rebre, una dècada després d´haver-les descobert a l´arxiu de Salamanca, les set cartes originals. Escrites a mà, en papers de colors (rosa, blau i verd) i amb una peculiar característica: un brodat a la part superior de cadascuna d´elles, majoritàriament clavells, però també cors atravessats per una sageta acompanyada de les inicials de tots dos. Jacint Soler les va rebre totes abans de marxar cap a la batalla de l´Ebre.

Han passat deu anys entre la localització de la correspondència i dels fills del Jacint i la Roser, gràcies a l´historiador manresà Joaquim Aloy, i el dia en què, finalment, recuperin les set cartes que Roser Duocastella va donar per perdudes al llarg de la seva vida. Serà en un acte de restitució a prop d´una cinquantena de titulars de la documentació confiscada arran de la guerra civil i retornada pel Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca (vegeu desglossat).

«La mare de vegades deia al pare, Jacint, què en vas fer d´aquelles cartes que t´enviava?», explica la Felisa, de 74 anys, però ningú, fins fa deu anys, no va poder constatar la seva existència real. Les 7 cartes d´amor es trobaven en una cartera amb la documentació personal de Jacint Soler, «la número 122», recorda el Josep, de 65 anys, que amb la seva dona, la Montserrat, es van desplaçar a l´Arxiu de Salamanca, convidats per una televisió, després de la troballa d´Aloy. La «mare», remarca el Josep, «va aprendre de lletra per escriure cartes al xicot, al meu pare. Si se n´anava a la mili, bé que s´havien de poder comunicar!». Les escrivia els diumenges, mentre brodava i cosia. La Roser i el Jacint es coneixien «des de petits. Vivien a prop», al Pont de Vilomara, explica el Josep, i «la mare deia que ja ballaven quan tenien 8 anys», recorda la Felisa. I és que, subratlla el Josep, «al pare li encantava ballar». Expliquen que recuperar les cartes hauria estat per a la Roser una gran alegria.

I la Felisa ho exemplifica així: «el carrer Ample, on havíem viscut, no hauria estat prou ample per a la meva mare!». En canvi, diuen, el Jacint «s´amagaria. No li agradaven els protagonismes». Fa deu anys, l´emoció va ser més «forta»: les cartes realment existien. Avui, la família Soler-Duocastella tancarà un cercle que es va obrir fa gairebé 80 anys.