Ahir vaig tenir un bon despertar, a les set del matí. Nicolás Maduro i tot el chavisme se'n va anar vers on no havia d'haver sortit mai: el cubell d'escombraries de la història. Demagog, inútil, insolent, petulant, inculte, provocador, era el continuador adient del monstruós Hugo Chávez.

La CUP i Podem no comparteixen aquest meu sentiment, àmpliament dominant en tot el món democràtic. Tinc una bona antena de TV per satèl·lit i mai no he vist que cap cadena que tractés tan bé el chavisme com de sempre ho ha fet TV3. No vull recordar els milers de llepades que la seva corresponsal Beth Galí dedicà a Chávez i al chavisme. Em produeix fàstic. He escrit periòdicament, però menys del que caldria, que la secció d' internacional és la cova dels horrors. No puc provar on sigui. No sé per on agafar el comunisme, excepte per la justa evolució del comunisme italià, que tothom tapa. Tot plegat és un cansament. Com podrem redreçar una Catalunya enfonsada sense la possibilitat d'exposar les dues grans malats del segle XX, a més la nostra pròpia, el pujolisme. Ho he escrit mil vegades. Arreu del món seria considerat una banalitat.

Respecte al chavisme la seva cançó de l'enfadós no ha acabat. L' exconductor d' autobús Madero voldrà continuar enganxat a la poltrona. Té a qui semblar-se. O sigui que hem d'estar contents però continuar amb l'ull viu. La CUP i Podem encara no n'han dit res. Hi ha estómacs agraïts. Mentre Maduro continuat delirant. Ha parlat de «guerra econòmica» per part dels Estats Units. Ai caram, quin país li ha estat i li està comprant més petroli, pagant-lo al seu preu internacional?. Patim una insolència leninista que calla el que li convé i s'inventa el que li dona la gana.

El mateix està passant respecte al gran clan de poder, el pujolista, que ha dominat tota la política catalana durant decennis. Per tant, com exposava en la meva «Guspira» de diumenge «La corrupció pujolista no era només familiar». Citant una informació del dia anterior de La Vanguardia exposava que un informe judicial tractava de l ús de diner brut en el terreny del poder polític, és a dir el control social mitjançant polítiques possibles corruptes. No es tracta de compres de cotxes per part d'un fill o de qui sigui, sinó d' un sistema corrupte instal·lat en la base tot o de quasi tot. Un sistema complex que, com totes les empreses, inclòs les més rendibles, necessitava aportacions temporals de capital. Però la informació de La Vanguardia, publicada a la remota pàgina 25, ha passat com si no fos res. Cal dubtar de que es vulgui acabar amb aquell sistema, que, a més, implicaria liquidar definitivament la bogeria independentista. Potser agú se'n vol apropiar En tot cas, personalment només confio en el poder judicial.

Els grans temes no es volen encarar. Ho prova el fet que, ai las, tampoc s'encarin els d'ordre inferior, malgrat ser també importants. Penso en la cosa aquesta de si la CUP acceptarà votar Mas o no. En tot moment, he escrit que actualment tot indica que serà que no. A la CUP i sobretot a Mas els va molt bé fer volar coloms. Mas necessita arribar a 20-D podent fer veure que tot està pendent, atès que a hores d'ara l'altre alternativa seria admetre que no té prou recolzament per a tornar a aspirar a ser president de la Generalitat. Per la seva banda, ERC està més decidida que cap partit a substituir Mas, però sap que li és imprescindible continuar tirant pedres i amagant la mà. Tot es va arrossegant tant que es produeix un esgotament generalitzat. Això arriba a beneficiar Podem, que ja són ganes.

Un amic meu creu que la comèdia independentista ha cansat tant que potser la seva liquidació no serà dramàtica, sinó de mort per fàstic i esgotament. És possible. Van morir així tres grans demagògies populistes europees, la del moviment «Uomo qualunque» i del berloscunisme a Itàlia, així com la del «poujadisme» a França. Fins i tot podria citar el gaullisme. Això d'enquibir societats modernes, complexes i encara més canviants, en un messianisme, per definició reaccionari, no toca, no «mola», com no sigui per quatre dies i en una societat encaixonada en uns llims mediàtics. Aquests han durat molt però no poden fer-ho per sempre. Paradoxalment, i per més inri, el secessionisme pot desaparèixer per causa d'unes eleccions generals espanyoles. Com a «èxit», francament en conec de millors, com el de Veneçuela d'ahir.