la guspira

la cançó de l'enfadós de la cup i de mas

13.12.2015 | 00:00

Goso manllevar el títol de la meravellosa novel·la antifeixista i antimilitarista Res de nou al front de l'Oest (Im Westen nichts Neues), d'Erich Maria Remarque (1898-1970) per afirmar que, en efecte, no hi ha res de nou respecte a la cançó de l'enfadós de les preteses negociacions entre la CUP i el clan de Mas per restablir aquest a la presidència de la Generalitat. Ni a l'Est. Ni a l'Oest. Ni al Nord. Ni al Sud. No sé si el món mundial se'n refarà. De moment se'n fot i refot.
Des de fa molts dies, en parlo amb fonts directes i fiables, d'ambdues parts. Estan tan fartes i avergonyides com jo mateix. És a dir, molt. Tots plegats vivim el secret de l'ametller, aquell que en sap un a cada carrer. Però l'opressora tela d'aranya de la propaganda mediàtica del propi Mas ?aconse?gueix dissimular-ho, amb esforços creixents. Però encara hi ha efectius per l'existència d'un cul d'opinió independentista disposada a combregar amb rodes de molí. Com cantaven els falangistes, són allò d'"impasible el ademán que está presente en nuestrto afán". Entre la veritat i la truita somniada es queden amb la truita.
La veritat pura i dura és que la CUP continua reclamant que Mas no torni a ser candidat a la presidència de la Generalitat. Des de la meva perspectiva, forjada inductivament, a la vista del que ha fet o malfet Mas, crec que és una petició imprescindible. Qui la margini opta per no tenir ni punts de contacte amb el que considero elemental. Per reflexionar-hi no cal anar al Partenó, com feien els grecs clàssics. Aconsello anar a passar una estona a l'hospital Josep Trueta o a qualsevol altre, objectivament ex-públic.
Un dia sí i un altre també, un cop la CUP diu que no vol Mas, els del clan d'aquest diuen que d'això no en volen parlar. En conseqüència, passen a tractar de qüestions col·laterals. Entren en una bogeria que només es pot descriure amb un mot en anglès que en el món anglosaxó sempre s'empra en sentit forçat, és a dir pejoratiu, ridícul.
El mot és procrastination. Consisteix a deixar de banda quelcom urgent i important, posant en un primer pla quelcom secundari i gens urgent. Per exemple, no atendre un familiar que està sagnant per posar menjar al periquito. O destinar diners a pintar quan venç una lletra que no pots pagar. Es fa molt i molt. Té una base psicològica gairebé suïcida.
Aquelles dues colles d'independentistes xerren i xerren. Construeixen castells a l'aire, sovint sinistres. Parlen de quin clan continuarà collant la repugnant TV3 o la igualment repugnant Catalunya Ràdio, ambdues són pilastres clau del nostre opressor sistema polític. Hauria de ser urgent capgirar-los com sengles mitjons. Hi entenc, ho juro. Però d'això, res. Ni tan sols parlen que des del mes de maig -és a dir, fa vuit llargs mesos- no hi ha un director a Catalunya Ràdio. És una prova que les línies de telèfon de la presidència de la Generalitat funcionen perfectament.
Que ningú s'estranyi que Homs acabi sortint en els mitjans públics, de la manera que sigui, i digui el que digui la llei, més que no pas ho feia Franco en el No-Do. Per a alguns, d'això es tracta.
Continuarà la comèdia que consisteix a fer veure que la CUP i el clan pro Mas són dialogants, quan és precisament el que menys són. Mas no només juga a fer creure a la CUP que la clatellada electoral que ell rebrà també afectarà tot l'independentisme. Personalment, l'única cosa que tinc clara és qui ha de desaparèixer del tot del ?pano?rama polític és Mas. És ell que ha imposat la surrealista i ara excloent polarització entre el seu partit ultrareaccionari i la ultrarevolucionària CUP. No és res d'inèdit. Thomas Jefferson (1743-1826) -a qui coherentment admiro tant com a pensador i polític com a Remarque com a escriptor- ho va saber exposar fa molts decennis: "La vella pràctica dels tirans és usar una part del poble per tenir sotmesa l'altra part". Amb això està tot dit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema