En els darrers anys, molts hem cregut sovint que havíem arribat al súmmum, al non plus ultra. Per a un nombre inicialment minúscul de periodistes (però ara creixent) sota Mas hem estat passant d'al·lucinació en al·lucinació. Avui n'hi haurà molta.

Un poder polític inhumà i mancat d'escrúpols ha dominat malèvolament l'agenda informativa a Catalunya. No ha estat ni és cap atzar. Ho va voler fer i ho va assolir, conscient del benefici que en volia treure. Ara disposa d'uns mitjans sense parió en el món democràtic per imposar de què s'ha de parlar, establint majoritàriament un discurs opressor i servil.

En realitat, a Catalunya, la política politiquera, la de clan, la de l'interès sectari o personal, ha anat avançant i dominant feines cabdals que requereixen llibertat de criteri en l'enfocament i dignitat professional en el seu exercici. Ho creuen tots els metges i advocats que són amics meus.

Els politiquers s'han imposat no pas per intel·ligència o per capacitat, sinó amb diners. Amb diners nostres que havien d'haver estat destinats a finalitats que han empobrit i fins i tot destrossat. Penso, òbviament, en sanitat, ensenyament i ajuts als desvalguts. Què no es podria fer, en sanitat, suprimint els 2.400 llocs de treball dels mitjans audiovisuals públics! Fa un cert temps vaig publicar en aquesta col·laboració que TV3 disposava de més personal que no pas l'immens portaavions francès Charles De Gaulle. Vaig ser molt reproduït i gens ni mica desmentit.

La vegada que fa mil, avui es veu de què anava la cosa. Aquí tenim la bogeria còsmica de la reunió de la CUP d'aquesta tarda. No estaríem en el ridícul en què estem sense el poder televisiu de Mas. S'ha arribat a usar per envernissar una organització terrorista (Terra Lliure) i en concret un seu membre, convicte d'un assassinat espectacularment vil, per així afavorir aquells que avui, dins de la CUP, votaran a favor de la investidura de Mas. Ja ho vaig exposar dijous en aquesta col·laboració.

Respecte a la CUP, votar avui a favor de Mas seria un acte que no tindria perdó. L'acreditaria com una organització cínica i malvada. Tornaria a tenir tota la raó un dels grans poetes alemanys de tots els temps, Friedrich Hölderlin, en afirmar que quan l'home diu que intenta crear un Paradís sobre la Terra en realitat hi crea l'infern. El de la CUP i de Mas ens podria cremar a tots. Caldria no oblidar-ho mai.

Un dirigent de la CUP, que aviat la deixarà, em digué anit que encara no hi havia res de definitiu. Però creia que dos diputats votaran per Mas i vuit s'abstindran. Li demano si creu que alguns dels vuit abstencionistes podrien, en el darrer moment, passar a votar en contra. Així el "sí" a Mas passaria a ser un "no". Ho considera possible.

Em ratifica que no hi ha cap acord polític respecte a les múltiples reclamacions concretes de la CUP, amb la qual cosa aquesta es posa en mans de Mas. Creure en promeses de Mas, aquesta si que és bona.

Mas està pèssimament en tots els fronts, en particular el sanitari. Però la CUP ni reclama que es compleixin qüestions elementals i fàcils, com el maleït consorci de Lleida o el mullader de l'Hospital Clínic. La CUP ho deixa, cínicament, per als mítings, com feia Alejandro Lerroux. O sigui que "el sector de negocis sanitaris de CDC", liderat per Jaume Aubia, pot continuar ben tranquil, concertant els temes cabdals i reals amb Mas. Això darrer sí que és ben actual. Quant a la CUP haurà representat un endarreriment de només mesos i, potser, em diuen amics meus, farà que en aquest temps tant Mas com la CUP siguin vistos més clarament com el que són.

En efecte, són determinismes ridículs. El de Mas és estatista i jacobí, amb empelts de ruralisme carlista. El de la CUP és un determinisme tres quarts marxista leninista, amb un quart de comunisme llibertari.

Susan Sontag diria que són kitsch a matar. Però gaudeixen d'un imperi mediàtic com mai n'hi havia hagut cap de tan potent ni nefast a Catalunya. Mentre aquest perduri, al·lucinacions secessionistes com la d'avui podran ser possibles. Ja és desgràcia.