La CUP decideix disparar-se un tret al peu

De les dues opcions, va triar la que més perjudica l'organització · Afrontarà les eleccions del març sense temps de cosir els estrips de la divisió · Ara toca moure fitxa a Esquerra i Convergència: repetir el pacte o anar 'Separats pel Sí'

05.01.2016 | 07:55
La diputada Gabriela Serra en la roda de premsa que va anunciar la decisió de la CUP de no investir Mas.

De les dues alternatives que tenia al davant, el consell polític ampliat de la CUP va decantar-se diumenge per aquella que més perjudica la seva organització i més decep una gran part de l'independentisme català. En aquest sentit, els guanys van ser escassos i les pèrdues, notables. En canvi, va ser també la que més alegria podia provocar en l'unionisme, que continua insistint a limitar el procés a la figura d'Artur Mas i considera que la seva derrota posarà el punt final a la «deriva secessionista».

Artur Mas no serà investit i tornarem a les urnes el mes de març -la quarta cita electoral en deu mesos. La nit de l'escrutini sabrem si el procés ha sortit gaire perjudicat de tot aquest embolic. Les urnes diran si el procés és un moviment de fons de gran solidesa, capaç de sobreposar-se a una actuació incomprensible dels polítics, o si les seves forces són més escasses, en extensió o en intensitat, del que han proclamat els més optimistes a la vista de les grans manifestacions, de la consulta i dels 72 diputats del setembre.

Abrupte final

En tot cas, s'acaba abruptament la legislatura més breu del Parlament de Catalunya, que va començar amb la sonora resolució del 9 de novembre, d'«inici del procés» per constituir una república catalana independent. Una nova legislatura haurà de decidir si assumeix com a propis els objectius i terminis d'aquell document anul·lat pel Tribunal Constitucional, si el refà, o si l'ignora com si no hagués existit.

L'assemblea nacional de la CUP a Sabadell va oficialitzar el que era un secret conegut: en els tres mesos passats des del 27-S, la promesa de no investir Mas en cap cas havia anat perdent força. La tàctica de Junts pel Sí va ser la de no cedir en aquest aspecte. Els seus negociadors van estampar la signatura en acords que reclamaven el salari mínim de mil euros, que asseguraven una renda mínima per a tothom pel simple fer de respirar, i que considerava pecaminosa la gestió privada de serveis públics, desafiant així no només els principis del seu sector liberal sinó la prudència del sector socialdemòcrata: qualsevol cosa era assumible, excepte el president. Es tractava de reduir el debat a la persona de Mas, i posar la CUP en el dilema d'acceptar-lo o d'admetre que no era una qüestió ideològica sinó personal. L'esperança de Junts pel Sí era que la CUP no resistiria el pànic de ser assenyalada com a culpable del fracàs de la legislatura, i potser del procés, per una qüestió de noms. Un missatge que ha aconseguit penetrar molt a fons, a la vista dels comentaris absolutament desolats d'alguns cupaires ?diumenge a la tarda mateix, en conèixer la notícia. Però es veu que no va penetrar prou a fons per ser una estratègia d'èxit: l'ànima antisistema de la candidatura es va imposar diumenge a l'ànima que prioritza el component nacionalista de la seva identitat.

Dividits o dividits

Passés el que passés, se sabia que mitja CUP passaria un disgust. Però si la decisió hagués estat la d'investir, ara tindria al davant tota una legislatura per cosir els estrips amb una acció parlamentària radical que tornés a atraure els descontents. En canvi, la decisió de no investir els aboca a les urnes d'aquí a dos mesos, sense temps per recompondre res.

De fet, la situació se'ls ha tornat molt delicada. Si en les properes setmanes la direcció de la CUP?no s'espavila a projectar una imatge d'unitat creïble, a les eleccions de març pot tenir fugues de vots en totes direccions. Fugues nacionalistes en direcció a Esquerra si aquesta es presenta sola. Fugues anticapitalistes cap a un espai Colau/Podem, si és que aquest espai presenta una candidatura més potent que la del setembre. De fet, la crisi de la CUP?pot ser un incentiu per provar-ho.

Més enllà de la batalla per assignar responsabilitats, ara la pilota de dibuixar la situació passa a mans de Convergència i d'Esquerra. Han de decidir, i aviat, si tornaran a anar junts o si es presenten separats, com han fet a les eleccions generals. En aquestes, Esquerra ha tret més vots i més diputats que Convergència. No hi ha cap garantia que al març passi el mateix, però Junqueras ja s'ha mostrat crític amb els resultats de l'experiment Junts pel Sí, que a Esquerra li va costar molt d'acceptar, i no va fer-ho fins que Mas va aconseguir implicar-hi l'ANC.

Per a Mas, la forma més segura de mantenir les aspiracions seria repetir la coalició, amb ell com a candidat. En canvi, si a les eleccions de març cadascú va amb les seves sigles, Esquerra pot aspirar a ser la força més votada i a convertir el seu cap de llista en President de la Generalitat, mentre que CDC haurà d'exposar les seves sigles tocades per l'ombra de la corrupció, sense temps de dur a terme la refundació tan llargament projectada.

La derivada espanyola

La decisió de la CUP té encara un altre efecte: redueix la pressió del «tema català» en el debat i les negociacions per formar govern a Madrid. La investidura de Mas amb els vots de la CUP s'ha llegit com un atac frontal a la unitat d'Espanya que podria requerir una mena de front patriòtic. Reduïda la intensitat de l'amenaça, les formacions no tindran tants complexos a l'hora de posar l'accent en allò que les separa, i Rajoy no podrà brandar aquesta bandera per situar-se al mig de l'escenari com va fer-ho els dies següents al 9 de novembre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema