El president Mas ha fet un pas al costat, com li demanava moltíssima gent; una decisió que permetrà l'independentisme seguir endavant el camí cap a la independència «exprés», és a dir, en 18 mesos. Ja m'agradaria a mi que fos així, que aquesta il·lusió es fes realitat. Però no ho crec. Ni amb Mas ni sense Mas. Són moltes i molt potents, les forces que s'hi oposaran aferrissadament, a «degüello», si hem d'utilitzar una expressió habitual de les guerres on Espanya defensa el seu «honor» i la seva supervivència. No. Jo estic convençut que Catalunya assolirà la seva independència. Però no ara. Serà quan s'aconsegueixi el suport massiu del poble català, quan el 70% dels catalans s'adoni que és possible i dels beneficis reals que pot comportar, malgrat els inconvenients i el cost que s'haurà de pagar. I és en aquest esforç, en guanyar-se realment primer als d'aquí, quan podrem mostrar als de fora, sobretot Europa, que tenim tot el dret i tots els requisits per esdevenir, amb justícia, una nació lliure. I això requereix temps. Més de 18 mesos. M'imagino la seva frustració per haver de renunciar al seu somni obsessiu: passar a la història com el president que va aconseguir la independència. Mai no va entendre que no disposava ni del cabal propi ni del suport aliè per assolir-ho. Va menystenir una cosa: la seva política social ha creat massa enemics, massa damnificats. I en va oblidar una altra: les revolucions devoren els primers revolucionaris. Cal fredor per convertir-les en èxit. I sempre quedarà el dubte si no ha estat un pas calculat: perquè, amb eleccions, les possibilitats de CDC per mantenir la presidència de la Generalitat semblaven més aviat minses.
