La utilització i simplificació de Muriel Casals

16.02.2016 | 08:42
La utilització i simplificació de Muriel Casals

és innegable que la mort és un fet trist i sobretot individual que en les persones dignes només pot produir tristesa i pietat. En els casos extrems en què això pot ser discutible, el millor és un respectuós silenci. En tot cas, trobo repugnant la marginació del caràcter ben individual de la mort de Muriel Casals així com també ho és el seu ús utilitari, des de la cúpula d'independentisme. És el que ha succeït en el cas de la mort de Casals, per part d'alguns polítics independentistes.

En efecte, en el cas de Muriel Casals sembla que estem només davant un fet polític i d'una ocasió per utilitzar-ho políticament. Això em fa fàstic. La vegada que fa mil dins de l'independentisme hi ha una manca de vergonya notable. Com sempre, Artur Mas hi ha excel·lit.

Vaig conèixer Muriel fa decennis. Me la va presentar el catedràtic d'Estructura Econòmica Santiago Roldán (1938-1997), que durant molt anys va ser un dels meus millors amics, o el millor. Muriel era aleshores membre del PSUC i professora d'Econòmiques. Aviat Muriel i jo vàrem saber que compartíem amistat i admiració - o des de nen, per raons familiars- amb un gegant entre els gegants de l'economia espanyola del segle XX, Joan Sardà Dexeus (1910-1995). Si Sardà i Enrique Fuentes Quintana (1924-2006) no haguessin existit potser tampoc ho hauria fet el Pla d'Estabilització de l'any 1959, del qual foren els pares indiscutibles. Si hagués sigut així, Espanya avui estaria molt pitjor, després d'una Transició que hagués pogut ser traumàtica, de guerra civil o, com a mínim, d'enfrontament obert, com ho fou l'ensorrament de la dictadura portuguesa, en el 1974.

Que jo admirés Sardà tenia una certa coherència i encara la té. Que ho fes Muriel, llavors membre del PSUC, tenia molt més mèrit. Més tard la vaig retrobar, sent ella membre del primer Consell d'Administració de TV3, en representació del PSUC, i jo director general. Ara sento vergonya per haver tingut a veure amb aquella TV.

En el anys 90 hi va haver un període en què Muriel i jo vàrem ser molt amics. Vaig menjar sovint a casa seva i parlàrem de tot i força. Sempre la vaig considerar una persona moderada, ja allunyada o en vies d'allunyament del PSUC. Llavors, no era una apassionada de la política, tema del qual no parlàvem mai o gairebé mai.

Que es fiqués de cap i peus en l'independentisme em va sorprendre. En aquest darrer període només coincidirem en una recepció consolar. No vàrem parlar de la cosa independentista, que no em puc empassar. Sotmetre relacions personals a visions polítiques és una barbaritat totalitària que mai no he practicat. Crec que Muriel tampoc. Precisament aquest paper va d'això. Va del fet que la cúpula independentista, i en primer lloc el pitjor de tota ella, Artur Mas, només han pintat una Muriel de barricada. Vaja, que no seria res més. Ni economista, ni mare, ni ciutadana, ni antiga antifranquista, ni professora. Una vegada més, m'han fet veure l'independentisme com l'infern de Dant, definit en el novè vers del Tercer Cant: "Lasciate ogni speranza, voi ch' intrate" ("deixeu tota esperança vosaltres que (hi) entreu"). Els que han escrit sobre Muriel des de la politiqueria independentista han mostrat el seu organicisme. Per a ells les persones només compten en la mesura que són absorbides per la seva cabòria. Per a mi, la vida col·lectiva no pot ser concebuda d'altra manera que com la suma de persones, a les quals s'ha de valorar com a tals i que només com a tals poden formar part d'unitats superiors. És una molt gran distinció.

Per tant, les usen en funció del profit propi que en poden treure. Penso en Mas. Ha efectuat unes manifestacions sobre Muriel Casals farcides d'interès personal, de protagonisme de mal presagi: el personatge només pensa a recuperar el poder polític perdut. Per assolir-ho, farà el que sigui, oblidant que respecte a Muriel una delicada prudència hauria estat més digna. Però què hi farem: l'estatisme independentista no és, ni mai no ha estat, ni serà, un humanisme.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema