Mai no passa res

23.02.2016 | 08:35
Mai no passa res

Nunca pasa nada és una excel·lent pel·lícula de Juan Antonio Bardem dels anys seixanta. Crec que va ser la primera crítica que vaig escriure. Naturalment, fou en una publicació universitària en ciclostil, i de confusa legalitat. Passava per ser un òrgan d'estudiants sud-americans. Un grapat d'anys després vaig ser crític de cinema i n'escriví moltes més.

La vaig deixar pels núvols, i ho vaig endevinar. Va ser molt mal rebuda, la pel·lícula, atès que la meva crítica no va ser rebuda de cap manera, lògicament. Se la va considerar una obra menor. Després aquell erroni judici s'ha modificat: fou una obra major d'un gran director.

Ara estem en una situació com la que descriu Bardem, en un poble perdut, deslligats de tot, sense cap futur, veient un món exterior que es mou molt (en el film representat pels camions que travessen el poble) i una societat de la qual el millor pot ser fugir-ne.

Ara ho creuen milers de joves. Llavors la sort d'uns pocs era saber francès i ara ho és saber anglès o alemany. Els pares n'haurien de tenir especial cura, com també de que veiessin TV de fora (ara fàcil i barat) i llegissin llibres forans. Cal impedir que cometessin l'error de llegir algun dels llibres, o raves, de Maria Antònia Oliver, darrera guardonada, encara que costi de creure, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Aleshores estàvem sota una dictadura, mentre que ara alguns ximples són tan mil·lenaristes que creuen que l'independentisme i el comunisme han de ser els nostres fars. Ve a ser com beure conyac per intentar curar una cirrosi.

Estem en una Catalunya de la qual es pot dir que «mai no hi passa res». Es a causa que la politiqueria ocupa el poder. Avui l'independentisme, minoritari en la societat, però molt majoritari en la comunicació social, va fer creure que només tenia importància assolir l'estatisme casolà. Tothom sabia que era impossible i molts (un 52 per cent, o ara més) també crèiem i creiem que era i és indesitjable.

Però tan li fa. El president de la Generalitat i tot el govern (designat pe Mas i Junqueras) diuen que el seu únic gran objectiu és fer que els catalans canviem de conviccions i passem a ser independentistes. Ho afirmen i es queden tan tranquils, com si res. Per sort no arriben a gosar fer-nos una lobotomia col·lectiva. Però hora a hora usen TV3 i tot el seu muntatge orwelià per intentar fer-nos tornar agre el cervell. A qualsevol país més democràtic, més liberal i menys envoltat dels dos filferros totalitaris o totalitzants esmentats (i n'hi ha un munt), un govern que tan sols insinués el que diu cofoiament el d'aquí hauria de dimitir amb urgència.

Hi ha quelcom de pitjor: que el desordre polític establert pugui comptar amb més d'un milió i mig de catalans encegats, sords a tot raonament, a tota moderació, a qualsevol visió transversal o tan sols a tota pacificació dels esperits. Són ridículament impermeables a tot argument. És com picar ferro fred. Ja és ben trist haver estat ensarronat per un Artur Mas, o un Jordi Pujol, o un Chávez, o l'aiatol·là Khomeini. Per cert, que un dels seus déus, Hugo Morales, acaba de rebre una clatellada ben terrenal i ben democràtica, continuació de les rebudes per Cristina Kirchner i Maduro.

Des de fora d'aquell magma, primer independentista i ara empeltat o amanit de comunisme, no s'hi pot fer res. Primer perquè no en tenim els mitjans i segon perquè els que ho haurien de fer estan atemorits. Saben que els del poder constituït o establert aquí i ara són mala gent i no tenen escrúpols. Ho juro.

En conseqüència, una independència que es presentava com una riuada que prendria possessió de Catalunya en dies o en hores ha passat a ser unes aigües empantanades, cada dia més fètides. Cal tenir una gran barreja de fe i d'imaginació per no veure-ho. La tenen.

Però els que estimem una Catalunya plural no podem parar. Cal destrossar amb arguments i vots, que deia Manuel Azaña, el que són dos totalitarismes (o muntatges totalitzants) aquí incipients, però totalitarismes. Ja reblaré aquest clau. Tinc prou arguments, junt amb el sentit de la urgència. Ara «mai no passa res», però ja passarà i serà mitjançant butlletes de vot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema