Al novembre del 2007, l'antic primer ministre laborista Tony Blair va dir en una conferència de la Winter University, pronunciada a Venècia, que «les diferències entre la dreta i l'esquerra ja no existeixen. La diferència està en l'obertura o en el tancament respecte a la globalització, en la resposta que es doni a la globalització».

En aquestes grans frases respecte a temes no menys enormes sempre se'ls pot treure punta. Però crec que l'esmentada té una gran part de veritat. En el passat la vaig citar alguna vegada, si bé no crec que aquí pogués causar furor. Estem en un altre paradigma, francament pitjor, propi del segle XIX. Ho prova l'enrocament dels partits.

Estem obligats a ser una mica creatius i valents per intentar sortir de la multiforme crisi que ens ofega. Però no arribem a estar a l'alçada. Tant és així que encara ens xiulen les orelles de les bajanades que es van dir fa alguns anys contra la globalització.

En aquest tema, sempre he estat a la trinxera de Blair, el laborista més denunciat, usant de tot i força, per tota la caverna mediàtica, així com pel que ara és l'independentisme. Ara no se'n parla, però tampoc es rectifica, sinó que periòdicament es treu de l'armari un substrat indecent.

Aquí els elogis de la banda antiglobalització van ser frenètics per a José Bové, el ?sotscomandant Marcos, Hugo Chávez, l'islamista Tariq Ramadan, la trobada de Porto Alegre, Lula da Silva, el peronisme del matrimoni Kirchner, Evo Morales i tots els demagogs que es vulgui. En concret cal tenir en compte el jacobinisme d'extrema dreta (llavors Charles Pasqua) i el d'extrema esquerra, Jean-Pierre Chevènement.

De tot allò no en queda res, ni hi ha cap possibilitat que ressusciti. Només treu les orelles. Ho considero un gran bé. Hi va haver mesos i anys en què es creien els reis del mambo. Em vaig sentir molt sol a l'hora d'exposar que eren el que ara tothom pot veure que foren.

Mai no m'ha agradat treure els colors a ningú, però potser valdria la pena que els grans sacerdots de l'antiglobalització traguessin una mica els colors als adeptes a la seva farsa. No ho faran. Hi ha un tipus d'animalades, essencialment sorgides per omplir el buit creat per la fi de la URSS, que són mutants. Creen una bajanada, aquesta dura poc, però la substitueix per una altra, i així fins a l'esgotament.

Desitjaria que no tornés a passar amb l'independentisme. Ara, després d'haver intentant massacrar el liberalisme i la socialdemocràcia en general, i la dreta en particular, el PSC s'hi ha aliat a Girona. Si es tracta de trobar una porta de sortida a l'independentisme, per anar cap a casa, què hi farem.

Però el PSC ni ningú no pot allargar la vida a una foguerada independentista que només ha fet mal, molt de mal. Pietat per desaparèixer, sí. Però no pas per a continuar, com sembla que vulgui la nova alcaldessa de Girona. Aquesta ens vol fer creure que a CDC tot són flors, violes i romaní. Ai caram, i per això ha necessitat els vots del PSC ?

Respecte a CDC (i ERC), els partits constitucionalistes i transversals han estan massa generosos. L'independentisme els ha volgut fer desaparèixer, per tots els mitjans, inclosa la calúmnia i en especial la cabòria demagògica. Això no s'ha d'oblidar. Hi ha d'haver reciprocitat.

En el passat, el constitucionalisme va creure que l'independentisme duraria quatre dies i que la seva indecent propaganda no faria efecte, Van ser dos immensos errors. Ja han causat un dany immens. No es pot permetre que el continuïn causant a base d'un domini maliciós de l'espai comunicatiu i cultural.

Avui hi ha centenars de milers de catalans que han abandonat l'independentisme i, ai las, molts més que no troben arguments per fer-ho perquè se'ns ha imposat una autarquia (o una dictadura) de tipus informatiu. Aquesta vàlvula s'ha d'obrir, sigui com sigui. A l'independentisme se l'ha vèncer no només electoralment sinó també intel·lectualment i culturalment. Idees com l'evident de Blair citada a l'inici d'aquest paper s'han d'exposar i desenvolupar. En aquest ordre, conceptual i moral, no val a badar ni un ?instant.