Res a lluir i molt a amagar internacionalment

27.03.2016 | 10:24

Crec que és més ridícula l'actual Generalitat pretenent ficar cullerada en la política internacional que una parella d'elefants pretenent fer ballet clàssic. Penso en els crims de París i Brussel·les. En vaig escriure dijous passat. L'independentisme té la sort de tenir una màquina oficial de propaganda que ho tapa tot. Babaus els que s'hi resignen.

Per tant, hi ha d'haver alguna explicació. Una de molt genèrica ha de ser la convicció oficial segons la qual els catalans som els únics que estem soldats o integrats en el, diguem-ne, món mundial, mentre que la resta dels espanyols no poden tocar pilota perquè estan fora del món.

Potser en la nit dels temps hi va haver alguns polítics catalans que estaven dotats per piular nord enllà. Però això ja ha canviat fa molt. Ara noto precisament el contrari.

Veig, en particular en la Catalunya política i politiquera, un sentiment de superioritat que crec que fa molt de mal als que el tenen assumit. Ara es nota molt perquè estem en un temps de capgirells objectius importants en política i economia internacionals. Caldria molta modèstia per assumir que seran dies delicats. Per tant, t'hi has d'acostar al món real de manera prudent, intentant veure-ho venir i sabent que serà complicat. No és aquesta la posició de la Generalitat.

Jordi Pujol va ficar al cap a tots es polítics catalans que a Europa ens esperen, ens necessiten i ens admiren. Mentre ho escric se m'escapa el riure. No és així ni de lluny, sinó tot al contrari. Ni tan sols ho és a nivell del modest Cos Consolar resident a Barcelona.

He tingut ocasió de palpar aquell món mitjançant algun amic que hi tinc. He quedat servit. Allò que escrigué Francesc Pujols (1882-1962) sobre que els catalans anirem pel món tenint-ho tot pagat pel plaer que tindran els forans de poder veure'ns és una gran mentida.

"Perquè seran catalans -va escriure Pujols- totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades, i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català, quan viatja. Al cap i la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari".

Ja es veu per on va la cosa. Per un altre camí també tradicional a Catalunya: fer barrila, frivolitzar, ironitzar, sortir per petaneres. Precisament en aquests dies he pogut reflexionar una mica sobre com ha estat l'actuació pública dels polítics catalans. El balanç és molt magre i la seva projecció, és a dir, la seva òptica genèrica, no de campanar, encara pitjor. Respecte a Romeva, el millor que podem fer es amagar-lo.

Es poden citar sempre Cambó i Prat de la Riba, però per cobrir un període de quantes dotzenes d'anys? També hi ha hagut alguns bons metges, científics o artistes. Però quants d'ells no han rebut punyalades per l'esquena, per dir-ho així, de mans catalanes?

Per descomptat, Josep Pla i Jaume Vicens Vives en reberen, i jo gosaria assenyalar una mateixa mà, que, ai las, lluïa pretendre fer tot el contrari. Recordo també un bon llibre (Formes de vida catalana) d'un gran filòsof (Josep Ferrater Mora, 1912-1991) que va ser lloat al màxim en una famosa enquesta de la revista Serra d'Or de fa un munt de decennis. Però, ves per on, el seu nom va desaparèixer de la vida cultural, no parlant-se ni del seu magnífic Diccionari de Filosofia, que gai?rebé de nen em regalà Josep Pla. El vaig llegir com un foll. Llavors l'edició era d'un sol volum. El vaig integrar en els meus modestos fonaments mentals. A Pujol aquell diccionari no li agradà: no podia entendre'l.

Què no dir del poquíssim o res que es va emparar, sinó ofegar, el meu enyorat amic Josep Maria Castellet (1926-2014). O de com s'ignora el genial psiquiatra Francesc Tosquelles (1912- 1994), entre tants altres homenots. Però, això sí, com els jutges estan mostrant, la Generalitat es va poder comparar amb una cova de malfactors, en crear-s'hi un sistema que crec que perdura. No veig res a lluir o en què recolzar-nos? No crec que ho sigui ensucrar, com ha fet Junqueras, els estralls terroristes de París i de Brussel·les. No es tracta de res secundari, ni perdonable o oblidable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema