LA INESGOTABLE DAVALLADA SANITÀRIA

28.04.2016 | 07:27
LA INESGOTABLE DAVALLADA SANITÀRIA

Ahores d'ara no es pot al·legar ignorància respecte a les raons per les quals Mas va designar Boi Ruiz conseller de Salut. Fou per destrossar de soca-rel la sanitat pública i potenciar la privada, malgrat que aquesta no havia estat intervinguda en cap grau, ni ningú pensava fer-ho.
Com he escrit mantes vegades, el primer conseller de la Generalitat, encara només provisional, Ramon Espasa, havia estat d'un gran realisme i d'un potser excessiu grau de bona fe respecte a la sanitat privada llavors existent. Era honest i un eurocomunista declarat. Per tant, la cosa aquella del comunisme de guerra li quedava molt lluny. Per desgràcia i per irresponsabilitat de la CUP i de Podem, avui aquell bàrbar comunisme ha reaparegut. Ho considero una gran desgràcia.
En deixar la conselleria Espasa, hi va haver un interregne en què tot va començar a anar malament. Tanmateix, el conseller Josep Laporte era una persona ponderada i moderada. Va cercar evitar tota trencadissa. En això, va ser ajudat pel doctor Joan Colomines Puig, personatge polifacètic i de complex recorregut polític. Però una bona persona, incomparablement millor que el seu fill Agustí que fa poc vaig veure a la TV mostrant entusiasme infantil per Arnaldo Otegui.
Després va arribar Xavier Trias, a qui es pot qualificar del pare oficial de l'actual desastre sanitari, malgrat que des de fa decennis els creadors reals i d'amagatotis foren Jaume Aubía i Josep Prat. Ho he escrit i argumentat, amb dades, mil vegades. Des del moment zero es va voler destrossar l' Institut Català de la Salut, afavorir la privada (en especial la del «sector de negocis sanitaris de CDC»), usar la sanitat pública com a element de control social (els casos extrems són a les Terres de l' Ebre), així com, per descomptat, veure com hi podia fer un paper el finançament polític i els guanys de cacics o clans polítics concrets. Quin panorama.
Tot va ser molt treballat i preparat. Calia ?obrar des de l'ombra i en secret. Fins i tot es va decidir, al més alt nivell polític, designar conseller al doctor Miquel Vilardell (pròxim al PSC) abans que Ruiz, però tenint-lo «collat» rodejant-lo del pitjor que té CDC en aquest terreny.
Són temibles. Per sort per a ell, Vilardell ho va veure a venir i ho refusà radicalment. L' haurien desfet. Ja li van fer prou mal en posar-lo de president del Col·legi de Metges però no deixar-li fer res. La corporació està dominada per Jaume Aubía, malgrat que estigui oficialment jubilat.
Jo no conec cap polític català que, en privat, no consideri que, per una banda, la construcció, les obres públiques i les concessions administratives i, per una altra banda, la sanitat (la partida més gran del pressupost de la Generalitat) haurien de ser els temes on un major control contra la corrupció podria ser ben profitós per l'interès públic. Això em va portar a destapar el tema Innova, en aquest diari, el 25 d'octubre del 2011.
Un publicista d'El País, Oriol Güell, va gosar escriure, mesos després, que la primícia havia estat d'ell. Això el va retratar per sempre més, atès que la veritat és fàcilment demostrable, sense cap mena de dubte.
Per descomptat, Junqueras sap de què va. Per això va voler que ERC controlés Salut, malgrat no tenir a ningú per fer-ho bé. Va decidir designar un tertulià de TV, frívol, inconsistent, foteta i ignorant.
Toni Comin va abandonar l'agressivitat i la insolència de Ruiz, a qui aviat se li havia vist el llautó. Ho va substituir per la promesa fàcil, la divagació i allò de qui passa anys empeny. La maniobra s'ha ensorrat pel pes de la seva intrínseca ximpleria. Després d'uns dies d'un cert compàs d'espera, ja ningú es creu res de Comin.
Un polític que promet de tot i el seu contrari, sense tenir diners per fer res ni coneixement per articular algun canvi, ha de ser qualificat de demagog.
Aquest ha estat un canvi. L'altre és l'arribada de l'extrema esquerra al que passa per ser, i no és, un debat sanitari. Com en tot, l'extrema esquerra ho vol destrossar tot i no resoldre res. La seva única finalitat és la trencadissa pura i dura.
Per tant, avui no hi ha cap intent de reforma sanitària. Però si n'hi hagués seria atacat pels dos extrems. Així, el poc que queda de la sanitat pública va a la deriva, o sigui vers no se sap on. Ho trobo esgarrifós. Intentaré tornar a escriure'n, com Sísif mai parava de pujar la seva pedra al cim de la muntanya. Però tot seguit la pedra tornava a rodolar avall. Ara bé, algun dia la nostra gran roca sanitària hauria d'aixafar algú. Confiem-hi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema