El Govern ja no té cap majoria en el Parlament. De moment sembla que no es pugui dir, però és així. Molts mitjans usen perifrasis o be ho diuen de manera tímida i fins i tot confusa. Però una font de la CUP em llança els fets a la cara, tal com raja. Amb detall, m'exposa que els cal «marcar territori» en relació amb Podem i més en particular a la filial «Barcelona en Comú». En síntesi, Podem és en la base del problema. CDC ja està fora de joc i ara el camp està a l'extrema esquerra.

«No sabem -em diu la font de la CUP- quant de vot ens pot prendre el grup que lidera Ada Colau, però és un conjunt polític i d'opinió en part proper al nostre i no els en volem regalar». Em diu que a la CUP ha caigut malament la recent entrada del PSC en el govern de l'Ajuntament de Barcelona i que la CUP té el dret i el deure de distingir-se del PSC.

La font em demana que no la citi massa entre cometes. Ho faig així, si bé miro de ser el màxim de textual. Les poques cites entre cometes les consulto amb la font. Tot està clar i cantat. No sembla ser res de banal ni de confús. Però a causa de l' assembleisme de la CUP hi haurà d'haver algunes votacions més. El resultat està cantat. No sembla que pugui variar.

Goso recordar que, en deu anys, la Revolució Francesa va passar de ser una olla de grills sagnant, de trencadissa pura i dura, a esdevenir una dictadura militar napoleònica. Aquí patirem en tots els sentits. El proverbial oasi català se'n ha assecat.

En realitat, tot és fluid i està tan desballestat, així com mancat de coherència intel·lectual. S'enganxa amb pinces. Per tant, patirem un munt gens coherent d'anades i vingudes. Per posar un exemple notori, en el recent envernissament de CDC es van deixar de banda els tradicionals ( i inútils) clams d' independència, quan fa poc es feia el contrari.

El tacticisme va en totes direccions. Només faltaria posar de música de fons els Vals de les onades de Strauss. En el curt termini es farà un fart de canviar coses. Per deixar-les igual. Veurem què pot passar des d'ara mateix amb la Generalitat. Arreu, seria lògic que es convoquessin ara mateix eleccions catalanes. Però no serà així. Tots el partits volen esperar a veure que passarà el proper dia 26. Inclús sembla que esperà la CUP, malgrat que mai no pren part en eleccions espanyoles.

Una altra gran pregunta consisteix a intentar veure si hi ha una majoria parlamentària suficient per a aprovar el pressupost de la Generalitat d' enguany. S'ha dit que estava a punt que ser presentat al Parlament, però no hi ha arribat. Aviat serà massa tard i s'hauria d'anar a una pròrroga pels sis mesos de l'any que resten. Com en totes les coses importants, la Generalitat diu coses contradictòries i no aclareix res. És tradicional.

Per resumir-ho, net i pelat, resulta que els partits s'esbatussen i es vigilen entre si, a veure quina maniobra tàctica poden efectuar, tapant-la amb clams patriòtics d'enganyifa pura. Ahir la informació de la Generalitat pretengué que estàvem en un sotrac momentani. No serà així.

Mas es va fer farts de parlar d'un acord estable amb la CUP i aquesta digué i redigué que se'l passava pel folre. Són banalitats casolanes, gens serioses, per part dels uns i dels altres.Hi ha una esberlada general. Ho estan molts partits. Ho està l'Assemblea Nacional de Catalunya, de nom tan emfàtic que fa riure. Ho està la societat. Tot el país no sap a quin mirall mirar-se.

De ser un país sovint (no sempre) tranquil hem passat a estar escorats vers unes extremes esquerra primitives i preocupants. Anem sobrats d'allò que no hi ha enlloc i del qual ens en podríem passar. No tenim una sanitat pública presentable, ni tampoc un sistema educatiu eficaç, ni feina pels aturats, ni gaire res. Ara bé, quant a radicalismes i a enfrontaments fratricides en podríem ser exportadors nets. Seria una gran sort.