"Tenim una sanitat pública política", em diu un cirurgià amic. La frase és inatacable. Ja està tot dit. Tenim una sanitat que no és mèdica ni està sana. Ni humana. És política, concebuda en termes polítics, menyspreant la salut, la qualitat de vida i la pròpia vida. Mentre sigui així no podrà canviar.

Ho és des del seu naixement i per causes diverses i concordants. Una és ser la partida més gran del pressupost, cosa que des de l'inici ha atret els sectors més corruptes, d'un món on abunden. No podia ser altrament: les mosques van a la mel. A més la sanitat pot ser usada per assolir, des del poder, el control social i polític d'una societat. Es poden fer molts més jocs de mans corruptes amb la sanitat que, per exemple, amb l'educació.

També cal recordar que la saga Pujol va començar a enriquir-se de forma oberta (el negoci de divises necessitava foscam) amb la compra, el 1957, per Florenci Pujol i el seu fill Jordi, dels Laboratoris Cuatrecasas. Pocs mesos després el convertiren en Fides Cuatrecas, traient el seu fundador, un honest empresari de Camprodon, Martí Cuatrecasas Arumí. Els Pujol hi van fer molts diners. Els quedà una visió feliç i crematística de la sanitat.

Han passat molts anys i ja hi ha moltes constatacions, fins i tot escrites en paper segellat d'ús judicial. Això porta a creure indiciàriament que es pot arribar a considerar la figura del consorci criminal, expressió de dret positiu que vaig començar a usar el 2011, argumentant-la.

Va bé posar el gran angular i intentar copsar una imatge de conjunt. Constatarem que no hi pot haver cap atzar. La maldat política de la sanitat pública ha requerit, des de fa anys, l'existència de factors previs i concordants. No sembla que pogués existir sense el domini polític previ, per CDC, del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i l'existència d'un estament cabdal que ha estat batejat com a "Sector de negocis sanitaris de CDC".

L'immens muntatge Innova de Reus, l'habilitat de CDC per fer seves les dues organitzacions empresarials inicialment denominades Consorci Hospitalari i Unió d'Hospitals són altres dades.

Veient l'abast i el perfeccionament organitzatiu del conglomerat de fet que exposo sumàriament no es pot parlar de cap atzar. Es va crear un magma fosc de poder polític i econòmic, situat al marge de l'organigrama administratiu. Posar-ho de relleu és necessari, que duri és una barbaritat.

Tot aquest conjunt fàctic no es podria ni imaginar sense la possessió pel poder polític català (bàsicament CDC) de caus territorials controlats, com han estat les Terres de l'Ebre i altres zones dominades parcialment. Els hi calia que hi hagués un ordinador i opac. Ho assoliren a la perfecció.

Pujol mai no es va poder comparar a Otto von Bismarck (1815-1898) el pare de l'Estat del Benestar. Aquest acabava d'unificar Alemanya i va voler soldar la unió, en la darrera dècada dels1890, amb una protecció dels treballadors. La idea de Pujol, sentida en privat, és la de Napoleó: per assolir i mantenir el poder, deia, calen tres coses: diners, diners i diners. És en aquest marc que al llarg de quatre anys he escrit i signat articles que ni em podia creure. Però eren certs, inclòs el fet que el 2012 la mortalitat a Catalunya va augmentar en un 5,3 per cert. Però no va passar res. Moltes orelles encara estan tapades per la grotesca cera independentista.

Ara bé, hi hagué un accident imprevist. CDC va haver de deixar la conselleria de Salut i Junqueras, a qui no li cal llegir-me per saber de què va la cosa, s'hi llençà a sobre, amb un doble i impossible objectiu: no cremar-se com CDC i Ruiz, i veure si pot convertir aquella conselleria en la immensa canongia que també ha estat per a CDC. Ja se sap: els partits tenen necessitats.

Toni Comín acceptà frívolament aquesta contradictio in terminis que deien els clàssics. Ara està fent "surf" sobre els gravíssims problemes sanitaris. Certament, no ha heretat el sentit de la solidaritat i de la moralitat del seu pare, enyorat amic meu, ni tampoc la seva intel·ligència. Em recorda més el seu avi, la biografia del qual es pot trobar a Internet.

Hauria de dir més coses. Ja intentaré fer-ho. Em limito a exposar que la sanitat pública catalana ha de ser d'entrada radiografiada, escanejada, ecografiada i, en definitiva, auditorada (amb un munt d'auditories de funcionament) per a després poder ser refundada, sense apriorismes, en un moment en què fins i tot alguns fan córrer cabòries soviètiques.

Salvar tan sols els mobles sense exposar que cal un nou model, concretant-lo, és literalment impossible i exposant-lo potser tampoc. Per tant, concebre una sanitat pública "sanitària" i equitativa hauria de ser possible.