En perill el magma independentista

02.06.2016 | 10:40

La setmana vinent el magma independentista que ocupa el lloc del poder estatutari català se'n pot anar en orris. O potser no. Estem en mans d'aventurers sectaris que van al seu aire i que ara s'estan cruspint descaradament els uns als altres. Posar-hi una mica de racionalitat seria arriscat i inútil. Cada dia ens porta el seu propi ensurt.

Avui, l'única soldadura que manté aplegat aquell magma incoherent són els relats hagiogràfics (gens periodístics) que els dediquen els mitjans de comunicació servils, propis o subvencionats per ells. Alguns polítics ja no tenen esma per dir més mentides i se les fan dir.

Fa temps que la cosa no va. Però ahir encara anava menys. Tots ho fan tan malament que costa imaginar poder posar-hi un nou pedaç. La recta final de la darrera crisi va començar quan ERC va cometre la bestiesa de presentar uns pressupostos aguantats amb fils i sense tenir suport.

Cal ser molt ase o molt agosarat per obrar així. ERC es va creure el criteri de Mas - per a la qual cosa cal ser babau - consistent a dir que la CUP estaria d'acord amb el projecte de pressupost. Fa mesos es va xerramequejar que la CUP els votaria, sense ni haver-los vist. Els uns volien enredar els altres i els altres els uns. Ens han ensarronat a tots.

La base de tot plegat és política. Mas ja no té la possibilitat de tornar a ser president, però continua furgant, o somniant truites. Totes les altres forces només volen rematar-lo. Ara bé, la política catalana ha lliscat vers l'extrema esquerra, sorgint un enfrontament a mort per la competència entre la CUP i Barcelona en Comú, és a dir Podem. A la vegada, Junqueras no vol que aquests dos es matin a ganivetades sinó que tots tres (ERC, Colau, la CUP) constitueixin un inefable «Tripartit d'extrema esquerra».

El repte és heretar la presidència de la Generalitat. Els pressupostos són el mer instrument del conflicte. Pels tres grups, l'economia és una cosa que es pot ignorar. Junqueras no hi entén ni un borrall i tant Colau com la CUP poden passar anys sense dir-ne un mot. Tots tres coincideixen que estem en un moment de repartiment de poder i de vots. Hi són ben presents donant-se tants de cops de colze com calgui.

A França dirien despectivament que estem davant «un combat de caps» («un combat de chefs»). Els tres polítics esmentats són molt dolents a l'hora de resoldre res. Els fa més peça la trencadissa. Han anat tirant a base de crear un fals univers paral·lel («Madrit», PP, Rajoy) que ha assumit el paper de culpable. Ara, per dir-ho en una vella frase idiomàtica, ja no en tenen prou per fer el fet. A més, tots sabem que estem dins d'un clot tan autòcton i tan profund que invocar elements no específicament catalans fa riure. Ja no poden derivar la responsabilitat del cúmuls de desastres vers fora de Catalunya. Aquesta una evidència que els posa molt nerviosos.

No es pot dir que fos Rajoy qui destinés l'exoficina bancària de Gràcia -fal·laçment anomenada «banc expropiat»- a donar massatges, practicar el tai-txi ( un art marcial xinès d'estar per casa) i ioga.

Tampoc és Rajoy l'autor de la paràlisi administrativa de l'Ajuntament de Barcelona, amb deu districtes sobre onze en mans de Colau. Van començar declarant-se contra «el diner» i contra «el turisme». Només?

La manca de pressupost ho té tot parat. A la Conselleria de Salut l'aturada és total. La cúpula de la conselleria passa hores reunida per assolir la conclusió que no poden ni podran fer res de nou perquè no disposaran de diners. Si fos intel·ligent i seriós, Comín ho havia d'haver vist abans de fer promeses demagògiques i ara hauria de dimitir.

L' impàs pressupostari pot durar una setmana i, aleshores, obligar a prorrogar fins al desembre el pressupost ara vigent. Legalment, això implicaria indefectiblement que a finals d'any i per l'inici del 2017 s'haguessin de convocar unes altres eleccions catalanes, perquè l'actual pressupost ja era prorrogat. L'imperatiu legal és absolut, feliçment.

Això liquidaria l'actual desconcert amb el qual -com es constata- res no va ni amb rodes. Però de moment no s'albira cap alternativa. Per tant, continuaria la gesticulació. Després de no haver pogut assolir ni un pressupost ordinari es passaria a reclamar la impossible «Declaració Unilateral d'Independència». Prop de cinc anys de bestiesa, irracionalitat i paràlisi ens liquidarien com a societat civilitzada. No sé si serà així. De moment ens hi anem acostant força ràpidament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema