La setmana entrant pot haver-hi tant de tot que inclús pot no succeir res. Passant el mort a altres, he demanat a un assortiment de fonts si creien que es podia deixar d' aprovar el pressupost i, per tant, ser inevitables unes noves eleccions catalanes a inicis de l'any vinent. Tots els informants creuen que aquesta possibilitat era ahir la més probable. Però, a la vegada, creien possible qualsevol capgirell de darrera hora. La vera veritat és que ningú exclou res, en particular o sobretot, continuar fent el pallasso.

Anem als fonaments. Per damunt de tota altra cosa la CUP és un eixam en el qual preval el que el faisme anomenà "comunisme llibertari". No ho haguessin entès Mijail Bakunin ni Piotr Kropokin, ni, per descomptat, no ho entenen els de la CUP. A més hi ha variants, totes ultra, de radicalismes diversos, que s'agitaren en el si del que, en els anys vint, a la URSS s' anomenà "Oposició d' esquerra" (Radek, Rakovsky, etcètera).

La CUP no és un nacionalisme esquerrà, en mans de nois entremaliats, sinó una força contrària a la democràcia liberal ( és a dir el pluralisme polític) a l'economia de mercat, a les llibertats, a la mera existència de la Unió Europea, a l'euro, a l'OTAN i, en síntesi, favorable a la presa del poder per un cop de força revolucionari.

Ho creuen, ho diuen i en són conseqüents. El gran aventurer i gran irresponsable Artur Mas se'n va fotre, creien que ell sempre seria el Rei del Mambo, i els va ajudar a estar on estan. El determinisme independentista ha estat substituït pel del comunisme llibertari. Herodes ha reemplaçat a Ponç Pilat.

En un país amb menys mancances culturals (les nostres són espectaculars) la CUP i Podem haguessin generat una reacció vers la ponderació i l'anàlisi realista. Aquí no ha estat així. Hi ha hagut Síndrome d'Estocolm a dojo: les víctimes s'han empeltat de botxí. Ho patirem durant alguns decennis. A França hi ha una frase feta periodística molt usada: "tenim la dreta més ase (bête) del món". És errada. La catalana amb Pujol i Mas al davant la superen.

La broma pesada i malvada que constituïren Pujol i Mas va durar tant i fou tan insolent que molts ens varem dir "fem fora a aquells dos malvats, que després ja acabarem amb la CUP". Era allò d'usar un clau per treure'n un altre. La veritat és que s'ha de treure el clau pujolista (cosa força assolida) i també el de Mas.

En la sanitat, la neteja a efectuar és particularment greu i important. Però no hi ha manera. Dilluns tindrem un dels aquelarres que es solen donar en la llarga agonia de la sanitat catalana. Serà en forma de conferència del conseller de Salut Toni Comín. Aquest serà presentat per un dels seus dels seus predecessors, Xavier Trias.

Comin hauria de dir quina serà la seva política, sense embuts i no ho farà En els mesos que porta en el càrrec Comin no ha fet ni brot, excepte intentar ensarronar i emparar la destrossa de Boi Ruiz, si bé tapant-la amb declaracions fumígenes i envernissadores.

Comín parlarà sobre "El model sanitari català i els reptes de millora per enfortir els seus fonaments". Segur que Comin i Trias, estaran en la mateixa longitud d'onda, la de la continuïtat envernissada.

Anit, la veritat era que l'esborrany del pressupost en que treballava Junqueras no arribava a la despesa sanitària de l'any passat. En farmàcia hospitalària el números són surrealistes, com tots els del capítol u (personal). En aquest camp van contractar sense consolidar la despesa. En síntesi, no en saben ni volen aprendre'n.

Per als usuaris, que tenen més sentit comú i més honestedat que Comin, els dos grans temes són l'accessibilitat a l'atenció i la rapidesa en el diagnòstic i la resolució. En això el més calent és a l' aigüera. A Comin, només l'importa que no hi hagi cap punt, o centre, o organització, o persona que encapçali l'exposició de la realitat. En això a dia d'avui està força tranquil.

Altres, només sentim vergonya. En la sanitat i en la via de la diagnosi, exposició, estimació de polítiques de resolució i implementació d'aquestes encara no estem en el primer esglaó. Es diverteixen, ai las, amb el deliris de la CUP.