Guspira

La sanitat pública: La casa enderrocada

14.06.2016 | 15:30
La sanitat pública: La casa enderrocada

Vaig fer una llarga estada a Nigèria i vaig tenir la sort de tornar-ne. Que no m'hi busquin mai més. És un país esgarrifós. El llibre que millor ho exposa és The house has fallen(La casa ha caigut) de Karl Maier, antic corresponsal del diari britànic The Independent. El títol és aplicable a la sanitat publica catalana: la casa que ens havia de curar ha caigut. Hi queda algun sostre esquerdat que encara l'aguanten professionals que fan el que poden. Però s'ha volatilitzat en tant que ens articulat i amatent al que es va dir que seria. Acceptaria un debat a partir de la meva defensa d'aquest axioma a celebrar en un local de CDC (si pot ser no embargat) i rodejat només de contradictors. Cap por. Però això és un somni. Sobre això no es debat i quan se'n parla és encara per lloar-la. En aquesta campanya hi ha hagut una tendència general a fer-ho. No hi ha gaire ningú que entengui i exposi un desastre tan immens, excepte potser Rafael Bengoa, i encara. Tot està moix, fat, ensopit, resignat. Entre les runes hi ha personal sanitari que intenta fer el seu malmès treball en el seu cau, amb el cap cot. També hi ha els que en fugen, dels quals, com diu l'adagi, algun n'escapa. El forat és la jubilació anticipada. Molts se'n van gairebé plorant, en veure que tota una vida de treball i innovació no tindrà continuïtat, atès que la seva plaça i funció passa a ser "amortitzada", suprimida.
Quan la Medicina avançava a base de consultoris mèdics o de petites i mitjanes clíniques, que es passaven de pares a fills, la cosa no anava malament, sinó modestament i dignament bé, aquí amb alguns brots (en Oftalmologia, per exemple) força espectaculars. Llavors, una gran sort va ser que els metges defugiren l'afalac polític. Això continua sent així en la sanitat pública estatal. Hi ha hagut un ofegador i cofoi perímetre polític català, creat inicialment per Pujol, que va començar a fer-ho anar en orris. Amb els primers calerets legals fets amb un laboratori farmacèutic, i coneixent el poder i el control social dels antics metges rurals, el tema l'atreia, tant pels calerets com pel control social. Quan vaig destapar del no res el cas Innova (25 d'octubre del 2011) vaig destacar aquells dos aspectes. Les immenses actuacions judicials generades no m'han desmentit. Atesa aquesta constatació potser val la pena citar una frase del gran hispanista i catalanòfil britànic Raymond Carr: "El més gran representant de la haute bourgeoisie (alta burgesia) catalana, (Francesc) Cambó, creia que els catalans continuaven sent una nació de botiguers, en els quals la por de les grans empreses com a mitjans per conquerir mercats amplis sorgia del desig de l'artesà de ser l'amo de la seva pròpia casa" (Modern Spain 1875-1980, Oxford University Press, Londres 1980).
La maleïda tríada formada per Artur Mas, Mas-Colell i Boi Ruiz va destrossar la sanitat pública pura (l'Institut Català de la Salut, ICS), que temien que s'escapés de les ben seves mans privades, o del control privat, en síntesi la sanitat concertada, de pagament públic, en síntesi el que paga el Servei Català de la Salut. Va servir, amb gust i entusiasme, per enfonsar. Van llençar fum falsament modern dient que la privatització era el futur. Però, ai las, fins i tot Obama està convençut del contrari. Això no obstant, digueren "fot-li que és d'Ordis". El tema del finançament i del poder dels clans territorials, així com dels partits és complex. Avui la gran novetat és que Junqueras no vol canviar aquell model sinó substituir el paper fundacional de CDC per ERC. No vol canviar allò que necessàriament i escandalosament s'hauria de canviar, com la manca de transparència, sinó ser-ne el beneficiari. Per ensarronar, va designar conseller de Salut Toni Comín, destinant-lo a fer jocs de mans i, en concret, a tocar el piano (sic) en actes polítics on el tema és la vida i la salut dels catalans. A la vegada, l'extrema esquerra juga a l'enganyifa, a la impossible expropiació a la chavista, o a la Petrograd del 1917. Hi ha qui voldria solidificar el passat que van encarnar Boi Ruiz i Josep Prat. S'aprecia bé llegint a Internet un bloc que té per títol Salut i Gestió, escrit per l'antic gerent del Consorci Hospitalari de Catalunya en temps del pitjor pujolisme, Ricard Bosch. Hi ha altres solucions, sempre refundadores i de control real i transparent de la sanitat privada. Però és picar ferro fred. Amb eleccions o no, el partits passen olímpicament. Al·ludeixo a un nou servei de salut -sota la fórmula d'una autoritat institucional independent- que ho supervisi tot i no sigui un vehiculador de diners vers la privada, ni un instrument de destrucció de la pública. Molts polítics s'han de morir de riure. O sigui que estem i estarem fotuts, entre les runes d'una casa que ha estat deliberadament enderrocada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema