L'estrambòtica trobada fundacional de Mas per recuperar el seu partit s'ha convertit en un pa com unes hòsties. Creia que havia plantat naps cortesanes i ha collit cols revoltades. Un clan de poder, més jove, molt comarcal, menys corrupte i de trajectòria municipal -que ja vaig descriure aquí dimarts- no s'ho ha volgut empassar. Han preferit l'ombra de Puigdemont a la de Mas. Amb la renuncia obligada, perquè hagués perdut, de Turull, el poder real dins la rebatejada CDC estarà en mans de Puigdemont. Mas ha perdut la jugada. Aviat es constatarà.

El sistema informatiu i de poder català està tan tarat que Mas es va creure que amb una pallassada de congrés recuperaria un partit espantat per la seva desastrosa gestió. No vull comparar polítics ni sistemes ben diferents. Però Nicolae Ceausescu també va cometre aquest tipus d'error, el 1989. Viure a la Lluna és perillós.

Aquesta vegada no puc escriure que m'ho han explicat «fonts de CDC» sinó que han estat «totes les fonts de CDC que conec». De fet la gran diferència fundacional entre CDC i el nadó PDC (Partit Demòcrata Català) és que en aquest darrer Mas no hi tallarà ni un polsim de bacallà.

Per a més INRI, el guanyador ha estat Carles Puigdemont, a qui Mas volia controlar i eventualment substituir. Mas s'ha quedat amb un pam de nas. Ha passat el mateix que en una breu pel·lícula dels germans Lumière, L' arroseur, arrosé («El regant regat»). Dura només 49 segons (sic) i fou projectada el 1895. Un jardiner vol regar però per culpa d'un nen entremaliat només el regant frustrat queda xop.

Els dos regants del nostre present són personatges singulars. Mas té un ego i una supèrbia que no se les acabarà mai. Per això és imprevisible en la forma i avorridament reiteratiu en el fons. Voldrà fer allò que ja li és impossible: quedar bé. Intentarà fer veure -per enèsima vegada- que no ha passat res. TV3 l'ajudarà.

Però no se'n sortirà. No tots els periodistes som llepaires ni mesells. Puigdemont és d'un altra fusta. És un murri. Josep Pla diria que és un «puta» i afegiria que a Mas «li ha fet canari». Puigdemont feia veure que no hi toca i Mas es creia que ell era un savi de set soles. El resultat estava cantat.

Seria bo que la rebatejada CDC deixés de ser el que en anglès se'n diu «one man jazz band», és a dir un músic que toca simultàniament (sic) un fotimer d'instruments, tant amb les mans, els peus, les cames, la boca i algun suport específic.

Organitzativament, CDC sempre ha estat el pitjor partit català perquè va ser concebut com un instrument messiànic al servei primer de Jordi Pujol i després de Artur Mas. No n'he estat mai membre, ni simpatitzant, ni votant.

Com Banca Catalana, només em va fer tremolar de por. Havia d'acabar malament. Puigdemont ha guanyat per golejada i formalment, per ara, sembla tenir tota la modèstia que a Mas li fa falta.

A més Puigdemont encarna un estament. No és un llop solitari com són Pujol i Mas. Forma part d'un seguit de persones d'una mateixa generació que han passat pel món municipal i ell, a més, per un món subcultural català minso i esfilagarsat, gens ni mica profund ni universal. Però és això el que hi ha. El culturalment pretensiós Pujol i el no res Mas son pitjors, per allò del voler fer veure que són i no poder.

Hi ha un altre fet positiu, que ha estat clau. És la defenestració de Jordi Turull. Semblava que se'n fotessin en triar a l'encarnació de les llepades constants a Pujol com a paradigma del canvi. Turull hauria de ser més prudent perquè algú li podria recordar la seva inefable defensa de la Policlínica del Vallès de Granollers.

En resum. Mas està més lluny que mai de cap poder, ni recuperarà res. Per ara, els que el substitueixen tampoc estan buscant una sortida de l' independentisme. L' únic home que podia haver pretès un amansiment de la follia independentista de CDC (ara PDN) podia haver estat Lluís Recoder. Però aquest no va voler ni estar en la paròdia de congrés. Ho entenc. S'ha fet massa sang. Encara serà llarg, massa llarg.