Paracels (1493-1541) fou un dels grans científics de la història de la humanitat. Fou clau en el procés que portà d'una immensa bestiesa ( l'alquímia, amb la seva recerca de la pedra filosofal) a una ciència per antonomàsia, la Química, i en particular la Bioquímica i la Farmacologia.

Alguna vegada he citat una frase seva que em té el cor robat: «Totes les coses són verí i res no està sense verí, solament la dosi fa que una cosa no sigui verí». Ho va escriure tant en alemany («Alle Dinge sind Gift.....») perquè era suís de llengua alemanya i en llatí («Sola dosis facit venenum») la llengua científica del seu temps. Ara encara ho és accessòriament de la Farmàcia en alguns llocs. A la Xina vaig necessitar una medicina i sort en vaig tenir que el seu nom, la composició i algunes altres dades estaven totes en llatí.

La frase de Paracels segur que atreu molts liberals, perquè el pensament liberal és més tremolós que altres. Això no vol dir que no sigui un pensament seriós, molt articulat i plurisecular. El que no solen ser-ho són la majoria de xerrameques que, utilitàriament i agosaradament, taquen ara la nostra vida pública.

El cas és que l'home aparentment més fort de la Catalunya actual, sens dubte Carles Puigdemont, hauria de donar un cop d'ull a Paracels. Ara bé, com que ell, com jo mateix, no és del ramat científic, podria ficar el nas, per analogia, en algun pensador liberal. Per honestedat li aconsello els tres que més m'han marcat: Isaiah Berlin, Norberto Bobbio i François Furet.

Són els amos del meu cap. Els he citat mil vegades, tantes com me'ls llegit, sempre en aquest rigorós ordre, perquè s'escau. Ara bé sovint he «oblidat» Furet perquè el conjunt de la seva obra és menys universal, molt i molt centrada en el que per a la humanitat va ser l'equivalent a una pedregada per als pagesos: la Revolució Francesa.

Paracels i tots els esmentats li dirien a Puigdemont que l'augment de la folla i buida radicalització independentista no va ni en rodes. Fot riure.

No té articulació possible en la història del pensament, ni en la de l'anada constant de la humanitat vers més progrés. Dit més clarament, Artur Mas va fer una errada còsmica el novembre del 2011 quan, després d'haver estat dubtant unes hores va decidir tirar endavant un procés del qual havia perdut el primer pas. A aquella maleïda bajanada se li ha de posar punt i final.

Des d'aleshores, Herodes ha anat alternant-se amb Pilat, Junqueras ha substituït Mas com a capdavanter electoral i Puigdemont ha fet el mateix com a cap institucional. Ambdues coses han estat bones. Però insuficients. El bramar més radicalitat i provocar només poden empitjorar-ho tot. S'havia d'haver agafat al vol el to ultramoderat de l'advertència del Tribunal Constitucional.

La bona notícia de la pujada d'un equip jove a la CDC rebatejada havia d'haver anat acompanyada d'algun modest senyal de pau des de Catalunya. No puc entendre com no hagi estat així.

En canvi, s'oblida que «sola dosi facit venenum», i amb la recent bestiesa parlamentària s'ha comès un fet que ha estat molt pitjor que un crim: un error. S'hi podria veure la mà de personatges intel·lectualment limitats o ja deixats de banda, com Mònica Terribas i Pilar Rahola. Entre els primers hi destaca Jordi Sánchez, que mai no n'ha endevinat ni una.

En canvi, Puigdemont està encara en un bon moment. Però uns quants clams de pintoresca victòria i estarà ensorrat. Junqueras, que calla com un puta, per dir-ho en empordanès, no plora, ans el contrari.

Què fan els joves líders de la rebatejada CDC? Sembla que res. Però podrien aprofitar per parlar de Paracels (així com d'Isaiah Berlin, Norberto Bobbio i Francesc Furet) amb Lluís Recoder. Montse Conesa ja té el seu telèfon des de fa anys. Sobretot, que no s'equivoqui de número i li surti el de Germà Gordó.

En síntesi, la cosa haurà d'anar per aquí o per algun camí semblant. Senzillament, perquè no n'hi cap altre. Segur.