El més babau ha d'estar d'acord que hi ha un arc entre psicologia i sociologia, com n'hi ha entre les actituds instintives (o impulsives, o irreflexives) i les que tenen alguna base racional, per petita que, a casa nostra, pugui ser la racionalitat en el si de la "politiqueria". En efecte, per a molts, la política és un mer ofici per guanyar-se la vida, mentre que, pitjor encara, hi ha molts falsos intel·lectuals que funcionen com si portessin un taxímetre en el seu servil i assecat cervell.

Hem de sortir de l'anàlisi banal que serveix molt poc per entendre una situació molt falsejada des de fa decennis. Hem de fer un esforç de comprensió, per elevació, perquè tenim davant, com problema col·lectiu, un món independentista no molt militant però sí entregat a una litúrgia absurda de manifestacions i frases grotesques com "sense (la resta de) Espanya aniríem millor". Són víctimes d'anys d'estovament mental per part del pujolisme, el qual, amb una gran tenacitat, i usant molt diner públic, els ha tapat la realitat del món.

Estem empatxats d'una falsa antropologia catalana de mera utilitat política i sense cap interès. És un castell construït en l'aire. No han creat una visió del món ni res homologable, no solament en l'ordre polític sinó en tots. L'insult i la frase ocorrent s'ho han cruspit tot. Han volgut fer-nos creure que estaríem en el bell mig d'un problema polític objectiu i tipificat -la cosa aquesta independentista- però estem encara pitjor. Fem riure i pena. Han destruït molts components personals de catalans honestos, ofegats, afectats per pures animalades sectàries sense cap sentit ni possibilitat d'integració en un món globalitzat. Avui estem més fora del món que ahir i menys que demà. Aquí no té ni interès considerar el tema acadèmic del pretès nacionalisme casolà. Ho han pervertit tot. Per això no n'escric després d'haver-ho fet infinitament durant molts anys. Des del punt de vista teòric i objectiu no sabria què dir de l'independentisme casolà per considerar-lo un oportunisme de mera utilització política immediata.

Tampoc entro en el sobiranisme perquè no vull fer riure. Per tant, el desastre integral quebequès és fàcil d'entendre: és un gran pou, avui definitivament assecat, d'iniquitats continuades. Si algú afirma que és conservador, o socialdemòcrata, o demòcrata cristià, o liberal, tothom es treu la pròpia fitxa política mental i diu "ah, si", o "ah, no", o "ah, si i no". No passa res. Hi pot haver la desviació electiva o preferencial que sigui, i prou. La cosa es complica amb els totalitarismes, els populismes i ara i aquí l'independentisme. Fan por i és just que en facin. La destrucció de Catalunya que hi ha hagut no és gens petita. El gran periodista Rafel Jorba creu que caldrà com a mínim una generació per refer-nos-en.

Conec i estimo Polònia i Hongria. Juntament amb altres països de l'est d'Europa els vaig conèixer sota el comunisme. Ambdós se'n van sortir molt millor que qualsevol dels altres. Nosaltres no tindrem aquesta sort respecte al pujolisme. És un mal presagi cantat. De tota manera, cal entrar el cas de les víctimes de l'estrall conceptual i mental pujolista i independentista. Han de ser ajudades a poder reintegrar-se en, com a mínim, la societat que vàrem ser. Avui, apropar l'anàlisi de base psicològica a alguna cosa que tingui a veure amb la política no mola, no es porta. És així des que fa una infinitat d'anys el marxisme va dictaminar que l'home no és l'autor de la història, sinó que ho són les classes socials, i es va quedar tan estúpidament tranquil.

Hauríem de fugir del terreny de l'antihumanisme inherent al comunisme i als organicismes extrems, categoria on es fiquen tots sols els populismes. Cal dir que tots els populismes són totalitarismes frustrats o reprimits? No és evident? Com s'explicaria, altrament, que tants - com el peronisme- hagin oscil·lat entre el leninisme i el feixisme. Hi hem de pensar i mirar-nos al mirall. Caldrà pensar en la nostra patètica situació molt més del que he fet fins ara. Hi ha molta gent honesta a la qual verament s'ha fet perdre el nord.