La lluita contra la brutal destrucció de la sanitat catalana està en un moment baixíssim, per no dir que pràcticament morta. Tots els metges i el conjunt dels treballadors sanitaris ho reconeixen. Els polítics, periodistes, i ciutadans en general, ho haurien d'admetre encara més, però ni piulen, amb les petites excepcions de sempre. És angoixós.

El que no es va viure sota el provocador Boi Ruiz s'ha produït amb el conseller Comín, un personatge que políticament no té gens d'interès, mentre que intel·lectualment i humanament té un atractiu negatiu. ¿Com una persona -o el que sigui- és capaç fotre-se'n de coses de les quals ningú no fa broma, com són la vida i la qualitat de vida?

La lluita contra aquella destrucció ja estava força apaivagada el passat juny. Llavors es donaren unes bàrbares manifestacions de Daniel de Alfonso, cap de l'Oficina Antifrau de la Generalitat nomenat per Mas. «Les hemos dado en todos los morros - digué i està gravat-con Ramon Bagó les hemos destrozado el sistema sanitario».

Vaja que una persona llavors aparentment al servei del PP reconeixia, cosa que aquest partit sempre ha negat, que a CDC «els hi» (sic) havien destrossat la sanitat. Dotzenes de persones, entre elles jo, sempre hem argumentat que ha estat la mateixa CDC de Mas la que finalment ha destrossat la sanitat pública catalana.

Llavors vaig escriure que això havia de ser investigat i aclarit, cosa aleshores facilíssima. No es va fer. Per tant, era clau. Potser per això mateix es va evitar. És la tradició i una continuada vergonya.

Personalment fa temps que no escric sobre sanitat. No és que no tingui res a dir, sinó que m'esgota picar ferro fred. Vaig treure el tema crucial i monumental de l'escàndol Innova, d' origen sanitari, en aquest diari el 25 d'octubre del 2011 i des d'aleshores he tingut molts patiments que algun dia explicaré. El primer va ser que poques setmanes després un periodista d' El País, Oriol Güell, va gosar atribuir-se sense cap base ni excusa aquella primícia. No havia vist res tan barrut en tota la meva vida professional.

Després va arribar de la seva mà, atesa la seva proximitat a la cúpula de Podem, una idea folla: que calia nacionalitzar tota la sanitat. Personalment crec que el que caldria, seria crear un autèntic Servei Català de Salut comprensiu de tota l'assistència sanitària, sobre les línies que va intentar establir en el primer el conseller, Ramon Espasa. Era eurocomunista i volia un model equitatiu (adjectiu cabdal), de pagament públic i realment per a tothom. Ara no tenim això, perquè, per la nefasta obra de CDC, el bon model d'Espasa (no pas soviètic sinó d'inspiració britànica, mig liberal i mig laborista) ha desaparegut, en ser destrossat, convertit en inigualitari, empobrit o senzillament cruspit per la privada. Una part d'aquesta i tota CDC van jugar molt i molt brut.

Hi ha proves que esgarrifen, com un augment de la mortalitat del 5,3 per cent en el 2012, que vaig descobrir i exposar amb un ressò molt mínim. Podria fer-ho de més anys, però no tinc ni esma.

En la sanitat pública hi trobem les pitjors maldats en molts ordres, començant pel polític pur. En el laboral hi ha personal en tots els nivells, des de metges molt formats, a persones amb funcions menors, que han passat decennis (sic) com a interins. No solament es poden trobar al carrer molt fàcilment sinó que cobren molt menys. Repeteixo: hi estan durant decennis. Resulta que la principal empresa pública catalana tracta professionals seus com no podria fer-ho, per impedir-li taxativament la llei, la pitjor i més fugaç de les empreses privades.De fet, decennis i decennis després d'haver-se creat la sanitat casolana i d'haver estat lloant les seves meravelles aquesta té molt d'electró lliure, organitzativament, funcionalment i tan sols humanament.

Només s'hi dóna un miracle: hi romanen molt bons professionals que han de lluitar contra el seu propi ens per a continuar sent bons i no acabar sent liquidats per la privada.