Afectat per greus problemes de salut els mateixos dies que la crisi general, no vaig poder escriue sobre la crisi política espanyola en el moment que estava duent-se a terme.

Però per sort, pocs dies després vaig tenir llarges reunions amb un alt i històric dirigent del PSOE.

M'hi vaig adreçar sense embuts. Vaig dir-li que després de tants anys d'amistat ell no tenia força moral per dissimular-me o envernissar-me el que semblava ser la desaparició del PSOE, i, per tant, també del PSC.

Vivint ambdós en ciutats separades i molt distants, vaig deixar passar un dia. A l'endemà vaig veure que la meva argumentació havia fet un cert efecte. La meva font, encara només potencial, entenia els meus arguments i es mostrava disposada a mostrar-me tota la veritat sobre la crisi quasi mortal del PSOE, que aleshores semblava incomprensible.

Va ressaltar que tota la crisi es movia en el buit i que s havia donat sense cap base ni argumentació específica, com aquell qui diu per a jugar.

Tot comença quan un col·laborador i amic de Susana Díaz, dirigent del PSOE andalús, havia cregut que eren majoria i que per tant havien de prendre el poder en tot el PSOE.

I així van intentar fer-ho. Li vaig demanar a la meva font, que té una espectacular currículum universitari, si creia que els que havien decidit aquella presa del poder al PSOE volien convertir-lo finalment en un partit socialdemòcrata o bé en un apèndix del marxisme-lenilisme.

La meva font i amic em diu que «fa més de trenta anys que uns intel·lectuals, molt pocs, discutim a Espanya les òbvies contraposicions radicals entre Karl Kautsky i Eduard Bernstein, per una banda, i, per l'altra, el marxisme-leninisme. En efecte els problemes d'autodefinió del socialisme espanyol s'arroseguen desde fa més de cent anys i els intents de resolució no es veuen per enlloc. Arreu es un problema més que superat.

He volgut plantejar amb dades objectives i directes el problema consistent en què la voluntat del PSOE d'autoreformar-se pot tenir cacterístiques de ser una enganyifa més, com també passa en el conservadurisme dretà i en el minúscul liberalisme centrista.

Hi pot haver encara més comèdia sense cap ni peus i no dic res de la bestiesa independentista, la qual ni fa comedia. Tot pot tornar a aparèixer d'aquí a quatre dies; en durarà quatre més i tornarà a quedar igual.

Llavors explicaré amb més detall la immensa collonada que podria dir Josep Pla de la patètica i enèssima pseudodesaparició del PSOE. En tots els casos no hi ha res d'heroic ni de sublim.