Sovint he tingut la sort i el privilegi d´exposar paquets d´embolics impresentables de l´avui moribunda sanitat pública catalana. Normalment, als meus ulls els hi ha costat creure el que veien. Seguits de monstruositats inhumanes havien de deixar pas a altres de nous i encara pitjors.
La darrera «Guatemala» sempre ha estat seguida per una «Guatepitjor» sempre acompanyada de nivells d´indiferència i de passivitat irresponsable que mai he arribat a entendre. També ha causat un gran d´ensorrament físic, psíquic, o altre de personal sanitari. Riu-te´n de ser minaire. És inquantificable.
Boi Ruiz i Josep Prat van ser exemples d´irresponsabilitat cínica. Ara Comín i ERC encara resulta ser encara més pocavergonya en aconseguir afegir-hi un grau d´insolència. Costa imaginar una persona -que endemés gosa anar de progre- aconseguir lluir una insolència cofoia que a tota persona digna faria caure la cara de vergonya.
Comín és fill d´un un bon pare, però ell no ha tingut mai res de bona persona. Mai no abandona el seu glaçador i malèvol somriure, sorneguer i profundament immoral. Si busca una mica segur que troba tombes delicades davant les quals és capaç de mostrar-se com és, com si res.
En les darreres setmanes he intentat posar un origen i una base a tanta de maldat. Crec que no va sorgir ahir, sinó que s´està arrossegant des dels orígens mateixos d´un sistema sanitari pujolista, per tant, i com tot el que va fer Pujol (inclosa TV3) marcat per una demagògia falsament moderna, i en realitat clànica. Quan això passa en un projecte, s´hi poden «colar» alguns bons professionals (cas del sistema sanitari català). Però tot el sistema ha acabat sent tacat, embrutit, fallit. Miri´s tot el que va presidir o manar -com a amo rural que és- amb el seu conegut intervencionisme verticalista: sanitat, ensenyament, ràdio i TV comunicació social, ensenyament, Mossos. A molts d´aquests grans temes ja hi he intentat posar-hi pèls i senyals amb sèries d´articles i un fotimer de revelacions. Queda moltíssim per fer. Però l´evidència ja és que des del pujolisme no es podia fer res de bo, malgrat les poques i sempre bones aportacions castrades que hi pogués haver. Deliberadament, Pujol sempre els va estar impedint. En això no badà mai.
Donant-hi voltes m´he convençut de que la sanitat pública catalana es va muntar (com la comunicació social, com l´ordre públic, com l´ensenyament, com tot) amb escasses reflexions i escassos o nuls bons sentiments. Hi havia metges i altres professionals que hi ha aportar -faltaria més- els coneixements tècnics del seu ofici però no pas el corresponent «knack», és a dir un especial talent per a integrar-hi els pilastres bàsics de l´ ofici. Sé del que parlo però és difícil exposar-ho perquè aquí la figura tentacular, mediocre, nefasta i insensible de Jordi Pujol no va estar mai per «knacks» ni punyetes. Ell estava pel poder polític pur i prou. Volia hospitals per impressionar, com els va voler Franco, o com ho són les catedrals barroques, o els edificis soviètics, on es volia empresonar la llibertat individual. O que badem? No anava de Bauhaus ni de Romànic, ni de funcionalitat, ni de conjuminar l´ organització racional del treball amb el progrés científic.
Trobar alguna cosa de bàsica relativament nova en la sanitat catalana és difícil perquè no es va voler innovar en res. Fins i tot el nom Innova hi va ser imposat pel molt sinistre Josep Prat, pilastra dels pitjors i més reaccionaris aspectes de totes les sanitats públiques i avui model d´imputacions judicials per corrupció.
No improviso gens ni intento deslligar caps inconnexos. Vaig ser director general del Projecte de TV3 i ho podria posar en el mateix sac. Ja havia revelat l´escàndol de Banca Catalana que també va ser una diguem-ne banca no bancària, com resultà obvi. Exposaré que només volia el poder polític perquè Pujol estava amatent al tema. Jordi Pujol no és un innovador en res, en cap tema dels que ara tenen transcendència judicial, no pas professional, ni tècnica ni conceptual, com el cas Innova. És un aspecte cabdal en tot. El fracàs resulta assegurat.
