L'entorn postconvergent no està gens satisfet amb el Jo Pregunto de diumenge a la nit a TV3. La paraula que alguns utilitzen per al programa realitzat a Manresa és el barbarisme encerrona, que significa «trampa, emboscada». Fins i tot s'ha titllat els preguntadors més incòmodes de «franctiradors en el congost». Com si Puigdemont anés confiat pel camí ral i sortissin preguntes assassines d'entre les roques. No és estrany que no se'l veiés gaire relaxat i que, com ha escrit algun crític, més aviat recordés un aspirant que s'examina en unes oposicions.

Els defensors més militants del president i el seu partit han denunciat la filiació política, social o sindical dels preguntadors, i han fet córrer llistes acusadores. En això es basa la teoria de l'encerrona, de l'emboscada. És una teoria creïble? La selecció dels preguntadors va sorgir d'una sèrie de debats de lliure accés, i van ser els mateixos participants els que van triar-los mitjançant votació. Al diguem-ne càsting s'hi van presentar activistes de tota mena, perquè són els que tenen més ganes d'expressar-se, i ells mateixos van seleccionar els que podien fer les intervencions més incisives, perquè la principal aspiració de tots plegats era la de donar sortida als malestars socials.

Però com que era TV3 la que controlava tot el procés, les ires dels ofesos s'han dirigit cap a la televisió pública, amb una teoria de la conspiració que assenyala la influència d'Esquerra Republicana, l'altra meitat de Junts pel Sí, suposadament interessada a fer aparèixer Puigdemont com a mancat de respostes socials. El cert és que va mostrar-se força més còmode en les qüestions nacionals que en les socials, les quals, a més a més, van protagonitzar la primera part de programa, abans que la gent comencés a anar a dormir.

Puigdemont es creix en la defensa del procés, del full de ruta i del referèndum sí o sí, tant davant dels contraris com davant dels impacients. En aquest terreny es va mostrar ferm i contundent, i va ser aplaudit per un públic que en aquest terreny li era majoritàriament favorable. Però aquest mateix públic li va posar difícil i es va mostrar molt exigent quan es va parlar de les llistes d'espera sanitàries o de les mancances del sistema educatiu.

Aquesta dualitat explica les fortaleses i les febleses de l'actual president i de la seva formació política, i per què no pot relaxar ni un mil·límetre l'enardiment de la seva estelada.