El càrrec de primera dama, que a Catalunya no existeix però es fa servir amb alegria provinciana, li quedava petit a Marta Ferrusola. La supeditava al càrrec del marit i això sí que no. Li és molt més adient el de Mare Superiora, i no perquè sigui dona de profundes conviccions religioses, que ho és, sinó perquè és mare -d´una bona colla de milionaris- i, sobretot, és superiora. Si més no, així se sent: superior a tothom.

L'he vist fiscalitzant -el verb no és adient en qui ha demostrat tanta eficàcia defraudadora- una entrevista al seu marit, en l´únic cas que he viscut de cònjuge present en l´interrogatori, com volent demostrar al ja aleshores expresident i al periodista qui manava en aquella casa, en aquella família, a Catalu­nya i fins i tot a Espanya quan l´aritmètica parlamentària i les trobades al Majestic ho permetien.

O presidint una gala de la Creu Roja al teatre Municipal de Girona des d'una llotja, com si fos una ­barreja d´Eva Perón i Carmen Polo: el pobre Jordi LP, que hi actuava, va tenir el valor de fer una imitació de Pujol; no em vaig fixar en quina cara feia la, ehem, primera dama davant de la paròdia, però no devia ser agradable: m'ha quedat gravat en la retina de quina forma l´humorista es va girar cap a la llotja, va mirar-la, i simplement va exclamar un «Senyora, als seus peus!», mentre feia una reverència inversemblant per algú del seu perímetre abdominal i quasi llepava el terra. Les vèrtebres de l'humorista mai no s'han recuperat d'aquell esforç, però almenys va aconseguir que la ­«senyora» no l'inclogués en cap llista negra. A la Catalunya pujolista només hi havia una cosa pitjor a caure malament Jordi Pujol: caure malament a Marta Ferrusola.

Abans, l´any 1993 va saltar en paracaigudes a Empuriabrava, qui sap si per demostrar qui manava en aquella casa, aquella família, Catalunya, etcètera. Si Jordi Pujol era capaç de pujar 2.900 metres fins al cim del Puigmal xiruca en mà, és un dir, les duia als peus, ella en baixava 4.000, encara que fos agafada al pobre monitor que l´acompanyava en el salt. Després d´aterrar, la senyora de tot Catalunya va confessar que no havia parat d´encomanar-se a Déu durant tot el descens. O potser va confessar que havia demanat a l´Altíssim -ja que hi era a prop- una bona col·lecció de missals, fet que hauria passat desapercebut per la premsa en una època en què encara es desconeixia el significat crematístic d´aquests llibres religiosos.

No sé si les comarques de Girona tenen un imant especial per a les astracanades de la mare superiora, o simplement és que les que fa per aquestes contrades ens arriben a un volum més alt per qüestió de la proximitat. Per la Fontana d´Or ressonen encara les seves paraules, quan va ser convidada a fer una ­xerrada l´any 2001 -en ple pujolisme a ningú se li acudia preguntar en veu alta per quins set sous la ­senyora del president feia xerrades- en què va augurar que en 10 anys les esglésies serien mesquites i que els immigrants només sabien dir «Dame de comer», per més vergonya, «mig en català, mig en castellà». A banda de no poder gua­nyar-se la vida com a pitonissa, ni falta que li fa gràcies a la col·lecció de missals que ha completat, es podria considerar el seu discurs com l´acta de fundació de Plataforma per Catalunya. Sobra dir que tot i el terratrèmol polític provocat, Jordi Pujol es va guardar molt de rectificar-la. Si Pujol ha arribat als 87 anys, bona part d´ells sota el mateix sostre que Ferrusola, ha sigut gràcies a la seva prudència. Sobra dir, també, que tota la convergència gironina treia foc de les mans aplaudint la lideressa avant la lettre. Avui no ho recorden perquè amb el canvi de nom els ha sobrevingut amnèsia.

Amb tals antecedents, a ningú ha de sobtar que en la compareixença del 2015 davant la comissió parlamentària que investigava ja la seva família -la del famós «diuen, diuen, diuen» pujolià- assegurés de manera altiva que la majoria de catalans els estimava, que el seu fill va comprar el Ferrari atrotinat, i que la família no en tenia «ni cinc». Literalment, que «anem amb una mà al davant i l´altra al darrere», mostrant així que fins i tot en la misèria més absoluta és capaç d´utilitzar expressions ben nostrades. No com els immigrants, que una és pobra i morta de gana, però catalana, que encara hi ha classes.

El darrer episodi, el d´utilitzar missals com a sinònim de milions, no és més que una nova mostra del seu catalanisme irredempt. Un burgès català no parla mai de diners. Els estima, els toca, li agraden, els acumula, els mira com a un fill, els evadeix, els roba si pot, però parlar-ne és de mala educació. Molt millor parlar de missals, on anem a parar. I així de passada es recalca el valor de la religió en aquest petit país que té en Sant Jordi i la verge de Montserrat els seus patrons. No en va, quan el 2004 CiU va perdre la presidència, la gran senyora, la de l´això és una dona, ho va comparar amb arribar a casa i veure que t´han robat. Amb el temps hem sabut que el que la molestava no era que algú robés. El que la molestava era que ho fessin d´altres.