El 23 d'octubre vinent es compliran quaranta anys clavats d'un dels moments més històrics de la Transició democràtica espanyola i, per extensió, catalana: el retorn de l'exili del president Josep Tarradellas. Vint-i-dos dies abans de l'efemèride, el diumenge 1 del desè mes de l'any 2017, els catalans, de moment de paraula i a l'espera de quina acabi essent la reacció de l'Estat, que d'entrada no s'intueix gaire receptiva («no hi estem d'acord, no acceptem aquest desafiament», declarava el portaveu de l'administració Rajoy, Íñigo Méndez de Vigo, des de la Moncloa), podríem, en condicional, haver de decidir en referèndum si volem continuar formant part o no d'Espanya. Des d'ahir, i per boca del 130è president de la Generalitat, Carles Puigdemont, l'últim de la llarga llista de successors de Berenguer de Cruïlles -bisbe de Girona nascut a Peratallada el 1310, probablement, i primer president de la Diputació del General del 1359 al 1362-, estem cridats de paraula, pendents de la signatura d'algun document oficial, a les urnes que fabricaran, si el fiscal general no els ho impedeix abans, Plastic Express o la unió temporal d'empreses formada per Espai World i Suministros Integrales Futbida, les societats que concorren al concurs convocat per l'administració catalana. La pregunta: «¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?». Clar i català (i en espanyol i en aranès també). La resposta majoritària, «sí» o «no», seria «aplicada» pel Govern. En la declaració volguda solemne i pronunciada al pati dels Tarongers (bords) amb la font coronada per la imatge de Sant Jordi que el 1926 va esculpir Frederic Galcerà Alabart de testimoni de pedra, el president va verbalitzar el desafiament anunciat al Regne d'Espanya, no sense abans recordar que el 27 de juny «farà exactament set anys de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l'Estatut». Aleshores manava José Montilla, el 128è president nascut a Iznájar (Còrdova), a centenars de quilòmetres de Barcelona. Aquella decisió judicial, recordava amb posat circumspecte Puigdemont, va arribar després d'un «referèndum acordat». I: «va servir per trobar solucions? No, al contrari: una única institució constitucional [el TC], fortament polititzada (...), va ser suficient per acabar amb el diàleg, el pacte i l'acord». Vistos els antecedents, «la resolució de la demanda catalana -va proclamar el cap de l'Executiu, abrigallat pel vicepresident Oriol Junqueras, els consellers, diputats de JxSí, no hi era el defenestrat Germà Gordó, i de la CUP- es farà, per tant, d'aquesta manera: o referèndum o referèndum». Això no obstant, i després d'haver explicat el conflicte polític Catalunya-Espanya «arreu del món, a Londres, a Brussel·les, a París, a Boston, a Washington, a Nova York, a Madrid», Puigdemont reiterava que el seu Govern perseguirà l'acord «fins al darrer dia». «Treballarem amb la voluntat de fer un referèndum acordable amb l'Estat», sentenciava. Allò que a Sant Jaume s'interpreta com «un mandat» dictat per una majoria social àmplia, a Madrid es percep com una «estratègia cada vegada més minoritària, unilateral i radical» en paraules del portaveu Méndez de Vigo. En aquesta línia, Moncloa avisa: les institucions espanyoles recorreran qualsevol actuació que «passi de l'anunci als fets», «tots i cadascun dels intents» que suposin un «desafiament» a l'Estat de dret, recollia l'agència Efe. A parer de l'Executiu central, Puigdemont va protagonitzar un acte que va «en perjudici» de la majoria de catalans; una «escenificació» que és reflex de la «soledat» del president. L'Estat espera fets «firmats»; es reserva el contraatac.