Un dels estirabots més recordats dels governants espanyols en relació amb el procés independentista el va deixar anar l'anterior ministre d'Exteriors, José Manuel García Margallo, quan va assegurar que una Catalunya sobirana vagaria per l'espai exterior. Germà Bel (les Cases d'Alcanar, 1963), economista i diputat al Parlament de Catalunya del grup Junts pel Sí, s'agafa a la curiosa sentència del polític del PP per titular el seu dar-rer llibre, Cabòries des d'una galàxia ben llunyana, on aplega un recull dels 350 articles que ha escrit a la premsa. L'autor d' Espanya, capital París ens parla del seu llibre i de l'actualitat.

No hi ha aportacions noves, en aquest llibre?

Després d' Espanya, capital París i Anatomia del desengany, volia tancar la trilogia amb un llibre que s'havia de dir Postdata. Però en entrar al Parlament vaig decidir que no volia escriure sobre temes centrals o parlamentaris.

Per això, un recull d'articles?

Vaig començar a publicar columnes a la premsa ara fa 25 anys, i des d'aleshores n'he escrit al voltant de 350 a El País, Expansión, L'Ebre, El Mundo, Ara, La Vanguardia i El Periódico. Em vaig aturar en implicar-me en la llista de Junts pel Sí, perquè hi ha temes que, per parlar-ne, cal mirar-se des de fora. A Cabòries des d'una galàxia ben llunyana no parlo d'infraestructures, i el tema de la independència i el federalisme només ocupa el 2o per cent.

Es reconeix en allò que escrivia fa dècada i mitja?

Sí, i tant que m'hi reconec, fins i tot quan m'equivoco. Els anys 2001 i 2002 ja parlava de globalització, i ja escrivia articles sobre l'agonia federalista. Jo m'hi havia implicat, però va arribar un moment que ja no em sentia part d'allò que no funciona ni pot funcionar. En canvi, sí que em sento part de debats com la desigualtat, la gestió pública i privada i els dilemes d'Europa.

El lector, però, de Germà Bel n'espera que parli del procés?

I en parlo. En un article del 2014 que porta per títol Bloqueig ja dic que no és esperable cap proposta del govern espanyol. Tot i que hi ha gent que diu que encara no ha arribat.

Llegir articles de fa uns anys deu fer el mateix efecte que revisar l'hemeroteca i adonar-se que a les primeres dècades del segle passat es parlava de temes que encara tenen vigència.

Quan vas enrere, t'has de preguntar quin era el context. Fa un temps, vaig fer un estudi acadèmic sobre les privatitzacions que van dur a terme els nazis en l'Alemanya dels anys 1933 al 1937. Per documentar-me, vaig llegir revistes de l'època, i t'adones que, lògicament, escrivien sense saber què passaria després. Situar-te en aquests moments t'ajuda a desconnectar del present i a comprendre'n la complexitat.

I què se n'aprèn?

En els aspectes polítics i socials, les grans paraules valen poc, són molt barates. Com més grans són les paraules, més buides són o pitjors són els polítics que les pronuncien. En matèria pública, els fets tenen unes conseqüències. A vegades veiem com les formacions polítiques discuteixen sobre models i síntesis, però no de polítiques concretes.

Com ara qui?

Per exemple, Podem. Quan baixes de les paraules a les polítiques concretes, aleshores és quan apareixen els desajustos. Hi ha decisions que milloren una cosa que n'empitjoren una altra. Hi ha una diferència entre els grans discursos i les grans polítiques.

Les infraestructures en són un exemple?

El sistema espanyol de transports és radial, i la defensa que es fa d'aquest sistema es basa en la solidaritat: tothom ha de tenir les mateixes oportunitats.

Vostè escrivia, en l'article «Solidaritat prostituïda», el 7 d'abril del 2015 a «La Vanguardia», que «a Espanya es treuen en processó conceptes sagrats com 'solidaritat' i 'cohesió territorial' per justificar el disbarat», referint-se a l'AVE?

Per Setmana Santa es treuen les verges en processó, però la política pública és de les persones. I és sabut que l'efecte AVE xucla activitat, i la xucla dels secundaris, dels nodes menors.

Com a economista, es deu posar les mans al cap.

No sempre l'encertem, a vegades fem més destorb que altra cosa. Als meus alumnes de la universitat, sempre els dic que no hi ha cap solució perfecta. No hi ha cap decisió que sigui permanentment òptima.

En el llibre defensa el diàleg, la discussió. Potser parlem poc i pontifiquem massa?

Cal tenir clar que fins i tot quan l'encertes no has triomfat. Això et fa més receptor a la crítica. Els que no contemplen la possibilitat d'e-quivocar-se no surten del seu model. Hi ha molta gent a Espanya que creu que dins d'un estat només hi cap una nació. I totes les nacions són un mite.

El procés els descol·loca?

Els trenques el model perfecte, rígid, permanent.

S'hi fereix, al Parlament?

Per què ho dius?

Veient segons quines actituds i conductes d'altres diputats?

Hi ha formes de pensar en les quals jo creia abans [Bel va formar part del PSC].

Diguem-ho d'una altra manera: hi ha molta estultícia, al Parlament de Catalunya?

Hem de pensar que els estults podem ser nosaltres. No ho perdem de vista. Tot i que alguns s'ho mereixen. (Riu) Tanta estupidesa no hi ha, hi ha lògiques diferents. Molta gent creu que el sistema d'infraestructures és estúpid, però no ho és si ha estat en vigor durant tants segles. A la vida hi ha altres maneres de pensar.

Però l'aeroport de Castelló no admet gaires discussions.

I el de Lleida, i quinze o setze més d'Aena. Això no respon a un projecte concret, sinó a una manera de fer les coses, la creença que cada província ha de tenir aeroport, AVE i autopista, i si no ho fa l'estat, ho fa la Generalitat. La idea és que les infraestructures ens fan a tots iguals, és un concepte polític que també tenen els d'aquí. Però, tornant al que dèiem, pensar que tots els altres són estúpids em causa peresa mental.

Hi haurà referèndum?

És el compromís del Govern, en tenim l'obligació. Si em preguntes si hi haurà accions externes que ho puguin impedir, el que t'he de dir és que ho has de preguntar a qui està capacitat per emprendre accions de força física. L'acció del Govern i del grup parlamentari és la determinació de fer-lo.

Hi haurà xoc?

Penso que ens vam comprometre a 18 mesos, i que n'han passat més de 18 i encara en queden alguns més, i tot plegat ja és més temps del que desitjaríem haver emprat. N'hi ha que tenim ocupacions esperant-nos a fora. Jo, i la majoria de gent, hauríem volgut un referèndum acordat, però fa anys que es veu que és inviable.

El tema, ara per ara, està en aquella situació de bloqueig que vostè ja descrivia fa uns anys?

La polarització, a Catalunya, és inevitable des del 2006, quan el PSC es va carregar Pasqual Maragall. És inevitable perquè les grans decisions polaritzen. Això és com el Brexit o l'avortament: sí o no. I després pots arribar a acords. Cal viure de manera assenyada la fase de polarització, evitar-la és inútil. Cal entendre el que pensa l'altre i no qüestionar-se el perquè. És irrellevant per què ho pensa, no tenim dret, en el debat de la política pública, a jutjar el pensament dels altres. En política pública no hem de jutjar les intencions.