Solia veure en Puigdemont a la barra del Boomerang, sol, abandonat del món, amb el somriure a la cara de qui espera que alguna dona s'acosti. En això, com en tot, també es va equivocar sempre, almenys sempre que el vaig veure. Va ser el preludi de la seva carrera política. De fet, quan dijous tot el Govern signava el decret de convocatòria del referèndum passant-lo per sobre de la taula, ell va ser l'únic que no ho va fer assegut: es va aixecar al temps que es cordava un botó de l'americana, en un gest de dependent de merceria quan entra l'amo i el troba assegut en lloc d'escombrant la botiga com és la seva obligació; però alhora amb un imperceptible -per a qui no el coneix- rictus d'estar superat per la situació, quasi avergonyit, com si el dependent hagués oblidat passar el llisquet i l'amo l'hagi enxampat cagant. Això ara, que en l'època del Boomerang era només aquell tio d'Amer que sempre està sol. Ni sabia com es deia ni podia imaginar que el tindria després de cap de redacció, més endavant d'alcalde de la meva ciutat, i al final de president català. Que no me'l podria treure mai de sobre.

Potser serà Rajoy qui me l'hi traurà. La intervenció ahir del president espanyol era la d'un home disposat a tot. Interrompre'l a l'hora que acostuma a llegir el Marca i fer-lo sortir a llegir un discurs, no és afrenta que Rajoy pugui perdonar. Tanmateix, la seva contundència, la seva mirada assassina mentre amenaçava de fer «tot el necessari, sense renunciar a res» per impedir el referèndum, l'esperit guerrer que traspuava, feia sospitar que hi havia alguna cosa més, un greuge que cridava a la venjança. Efectivament: a aquella mateixa hora es retransmetia l'etapa del dia de la Vuelta i se l'estava perdent.

A veure si és veritat i el govern espanyol ens amenitza els dies amb alguna novetat, perquè fins al moment tot és tan previsible i avorrit com un polvet conjugal el dissabte a la nit. Per més que JxSí i la CUP es posin a cantar els Segadors i aplaudir després de cada votació, tot el que ha passat fins ara estava cantat, valgui la redundància. Els Segadors s'acabarà cantant fins a les reunions de comunitat, després d'aprovar el punt que insta la veïna del tercer a ser més curosa en regar les petúnies. A l'himne li passarà com als poemes de Martí i Pol, que de tant abusar-ne ja només serveixen per a funerals, i això perquè els morts no poden protestar.

Aquí pot haver-hi un punt d'acord: el procés necessita màrtirs i Rajoy necessita víctimes. Unes quantes detencions acontentarien uns i altres, no sé a què esperen per seure a negociar. Si a més s'apliquen multes, l'ANC o Òmnium o La Marató de TV3 podran cridar a la solidaritat amb els condemnats i molts catalans quedaran satisfets, creguts que han col·laborat en una revolució al mòdic preu de cinc euros, més barat que a Andorra.

Si no se'n surten, i no se'n sortiran, Rajoy i el PP quedaran reforçats. Pobre Puigdemont. Volia alliberar-nos i és a punt d'aconseguir cinc legislatures seguides de majoria absoluta del PP. El veurem de nou sol per les barres, volent convèncer un borratxo que un dia li va dir Molt Honorable.