Catalunya, l'assignatura pendent

09.09.2017 | 07:13

Ha arribat setembre i Catalunya torna a emergir com el gran problema. Amb l'economia creixent al 3% i, tot i que l'atur és encara el més alt d'Europa, tot i l'ombra gairebé permanent de la Gürtel i Bárcenas, i al fantasma d'una moció de censura efectiva –que a curt termini només pot ser fantasma–, el gran repte de Mariano Rajoy és l'eterna qüestió catalana.

Catalunya serà l'assignatura dels propers temps. Mai no ha estat fàcil. Ara l'aprovació pel parlament català de lleis rupturistes amb Espanya és sens dubte la crisi constitucional més greu des de la restauració de la democràcia. El cop de Tejero era només nostàlgia d'un passat sense lloc a Europa, mentre que la crisi actual indica que la democràcia espanyola arrossega pecats originals d'improvisació i altres, més recents, de crispació i mal funcionament.

No hi ha democràcia sense Estat de Dret i, com a conseqüència, la primera condició per salvar la situació –encara que per descomptat no l'única– és garantir l'imperi de la llei. En aquest sentit, la reacció errònia del govern Rajoy –només jurídica a un problema polític– té també els seus avantatges. Davant d'un repte separatista immediat, el pitjor seria caure en una disputa sobre les essències –moltes vegades exagerades– que tan atreuen el nacionalisme, ja sigui separatista o espanyolista.

La llei és la llei, encara que mai sigui neutra i sempre interpretable. Però si s'està disposat, com sembla, a abordar el repte des d'una posició comuna dels grans partits –PP, PSOE i Cs, amb la lamentable autoexclusió de Podem– hi ha una major garantia d'objectivitat i d'equilibri i hi ha menys risc de partidisme.

Una altra dada és que la majoria independentista és molt precària al Parlament –es va veure amb claredat en la vergonyosa sessió del dijous– i que les últimes enquestes del CEO (el CIS de la Generalitat) diuen que si bé el 41% de catalans és partidari de la independència (el vot als partits separatistes va arribar al 47,8% a les eleccions plebisctitàries del 2015), els no separatistes sumen el 49%. Aprovar la primera llei de ruptura (la del referèndum) amb 72 vots a favor, 11 abstencions i 52 diputats que es van absentar de l'hemicicle no és una bona targeta de presentació. Especialment perquè la llei fonamental catalana, el tan discutit Estatut del 2006, estableix que per canviar –sempre menys transcendent que anar a la independència– es necessita el vot favorable de les dues terceres parts del Parlament. O sigui, de 90 diputats, no dels 72 de dimecres.

Però l'independentisme, com s'ha vist des del 2010, està molt mobilitzat i té un argument amb molt de pes a Catalunya: la sentència del Constitucional del 2010 contra l'Estatut, quatre anys després de ser aprovat pels catalans en referèndum, va demostrar que Espanya tancava les portes a un major autogovern malgrat haver estat corregit i beneït amb anterioritat al Congrés dels Diputats i al Senat.

Per això el Govern de Madrid set anys després d'aquella sentència percebuda per molts catalans no només com a injusta sinó com a fruit de la manipulació de la dreta nacionalista espanyola, afronta una situació complicada. El Govern Rajoy –a Catalunya el PP té 11 diputats sobre 135– ha de garantir l'imperi de la llei, però sense recórrer a mitjans desproporcionats que puguin danyar les llibertats, pujar encara més la crispació i donar arguments a l'independentisme. No serà fàcil.

Els 21 dies que queden fins a l'1 d'octubre seran durs. Però arribarem al 2 i serà important que –malgrat la gravetat del xoc de trens– les coses hagin empitjorat el menys possible i es pugui obrir una altra etapa. El punt de partida convenient seria el convenciment que cap govern català pot saltar-se la Constitució i que Madrid entengués que una Espanya estable és impossible amb una Catalunya en rebel·lió.

Sobre el paper la solució és possible, ja que totes les enquestes diuen que una gran majoria de catalans –independentistes o no– aprovaria una solució que dins d'Espanya blindés un autogovern clar (sense constants baralles), un finançament més equilibrat i un respecte a la identitat nacional i cultural.

És clar, autogovern suficient, finançament just i identitat nacional, són conceptes difusos. Però hi ha dos problemes més greus. Un, el dogmatisme de molts dirigents independentistes que prefereixen l'enfrontament sense sortida a qualsevol pacte que impliqui renúncies. Dos, que els partits espanyols es van barallar entre ells quan el PSOE –menystenint el PP– va intentar anar per aquesta via amb Zapatero i el PP va contestar fent de la guerra a l'Estatut un punt central de la seva oposició. Llavors, el 2004, l'independentisme no sumava més del 20% de catalans, CDC no només no era separatista sinó que havia ajudat a la governabilitat de Felipe González i d' Aznar. I ni ERC veia la independència com un objectiu a curt termini, ja que va votar a favor de l'Estatut al parlament català. No després, en l'espanyol, quan va ser exclosa del pacte final Zapatero- Mas.

El camí és el diàleg i la negociació. No serà gens fàcil. Però per iniciar-lo es necessita que el separatisme comprovi que la revolta és estèril i que els grans partits no facin servir la política respecte Catalunya com a arma llancívola entre ells. I han d'admetre una dura realitat. Durant molts anys el PP i el PSOE –junts– han tingut la majoria absoluta a tots els parlaments autonòmics, excepte en el català (tampoc en el d'Euskadi, excepte quan hi va haver electors que es van abstenir perquè no es podia votar a Batasuna).

Assumiran Mariano Rajoy i Pedro Sánchez aquest fet condicionant? Si ho fan, les coses es poden recompondre. En cas contrari, Espanya haurà de conviure amb una Catalunya en alt grau de desafecció que pot portar a escenaris encara més greus i menys reversibles que l'actual.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Catalunya


Twitter riu del ´vaixell Piolín´ on dormen els agents per a l´1-O

Twitter riu del ´vaixell Piolín´ on dormen els agents per a l´1-O

La decoració d'una de les embarcacions desplaçats a Barcelona està sent objecte de bromes

Josep Maria Jové cessa com a secretari general de la Vicepresidència

Josep Maria Jové cessa com a secretari general de la Vicepresidència

El decret aprovat pel Govern busca per protegir-lo de la multa de 12.000 euros diaris imposada pel...

La Guàrdia Civil registra una impremta a Òdena

La Guàrdia Civil registra una impremta a Òdena

L'alcalde d'Igualada, Marc Castells, ha presenciat la intervenció de la benemèrita | Els agents...


Desenes de persones s´aixequen a Arc de Triomf

Desenes de persones s´aixequen a Arc de Triomf

Molts dels acampats comencen a recollir tendes i material per desplaçar-se a la Ciutat de la...

VÍDEO | Els policies denuncien les condicions dels zulos on han de dormir als vaixells

VÍDEO | Els policies denuncien les condicions dels zulos on han de dormir als vaixells

Un vídeo gravat per un dels agents es queixa de les condicions d'allotjaments als ferris on...

Enllaços recomanats: Premis cinema