En la matinada del divendres 1 de setembre l'ànima del meu estimat cosí José María Perelló Mena va abandonar el cos del que feia ús en aquesta vida terrenal per reunir-se amb Déu al cel, com a home de fe que sempre va ser.

Els meus pares i la meva germana van córrer al tanatori. Una angoixa muda els ofegava. José María, el nostre José María, havia mort. Jo vaig arribar una mica més tard. Entre llàgrimes, plors i records, va començar a passar el més increïble.

Els explico una mica per posar-los en antecedents. El meu cosí era un jove de 43 anys, divorciat. Tenia una filla de 7 anys amb la seva primera dona i una altra de 3 anys amb la seva segona parella. La seva mare, la meva tia Rafaela, és una pensionista de les de 600 € / mes. El mort no tenia assegurança de decessos, igual que el 43% dels morts a Espanya. Tampoc tenia diners estalviats, ni els seus descendents, ni la seva mare, ni les seves ex-dones, ni aquells que en vida haurien tingut l'obligació d'alimentar-lo (com diu el Codi Civil) podien cobrir les despeses del funeral, per la qual cosa va sobrevenir un problema.

El tanatori, davant la insolvència manifesta, va sostenir que si no hi havia assegurança i si ningú es feia càrrec de les despeses, el protocol a seguir era ficar el cos en una cambra frigorífica uns vuit o deu dies, mentre el jutjat competent els donava l'ordre d'enterrar-lo en una fossa comuna i els càrrecs resultants podrien ser reclamats per l'Ajuntament a posterioritat.

La meva família es va posar les mans al cap, entre llàgrimes, mentre es preguntaven com era possible que en ple segle XXI l'Estat espanyol no pogués cobrir alguna cosa així. Immediatament, el tanatori va treure una taula d'horaris i va dir que depenent d'una sèrie de circumstàncies, com ara el destí del fèretre (cementiri o cremació), el taüt, els certificats, les taxes, la missa, les corones de flors, la làpida, les esqueles, els serveis funeraris i els impostos podria costar uns 6.000 €, tot i que ajustant-lo, ho podrien deixar en 4.600 €, quan el cost mitjà d'un sepeli per municipi és d'uns 3.545 €, segons l'OCU.

I així és, per trist que resulti i per molts impostos que hàgim pagat durant la nostra vida i per honorable que aquesta hagi estat, que l'Estat t'abandona sense misericòrdia alguna, encara que no sense abans cobrar un impost de luxe el 21% per les despeses ocasionades. Ja es va encarregar el ministre D. Cristóbal Montoro d'incrementar en 13 punts percentuals l'IVA (del 8% al 21%) en l'any 2013, llevat de les flors que són al 10% i el lloguer del nínxol i el servei religiós que estan exempts. Gràcies pel detall.

Amb aquest panorama, a la família Mena només ens quedaven dues opcions o fer una col·lecta entre amics i família, o esperar que algú s'oferís a pagar-ho tot trinco-trinco perquè el meu cosí pogués tenir una vetlla, una missa i un enterrament digne. Finalment, va fer el meu pare, a fi d'atorgar-li al meu cosí la dignitat que l'Estat espanyol li havia usurpat. Els cosins per la nostra part portem a coll amb orgull el fèretre.

Això em trasllada a qüestions morals en què em plantejo què hem fet malament com a societat perquè els convidats a un casament donin dons i quantitats ingents de diners als contraents i no siguem capaços de posar ni un sol euro per al funeral d'un difunt o per ajudar a la vídua o als fills orfes que, en moltes ocasions, queden tan desemparats.

Que Déu ens agafi confessats i amb bitllets al banc. De cinc-cents si pot ser, i molts.