No duia ni cinc minuts amb TV3 al televisor, ahir al matí, que ja havia sonat quatre vegades Els Segadors. En aquest país no és possible posar una corona de flors a l´estàtua d´un mort sense que surti de darrere l´escultura una banda municipal entonant l´himne. I encara més impossible que no ho transmeti TV3 en rigurós i espectacular directe.

El millor de figures com Casanova, Macià, Companys, Barrera, etc. -em disculparan que no sàpiga de qui coi era l´estàtua-, és que tenen ja la virtud de no poder equivocar-se. Com diu el meu amic l´inspector Méndez, en política hi ha poques coses que puguin igualar la màgia i el prestigi dels morts. El mateix es pot dir dels cadàvers polítics, com Artur Mas i Pujol, o dels que ja comencen a fer pudor de mort, com Puigdemont. Com podria equivocar-se algú que no diu res tret de frases intranscendents?

Naturalment, no vaig a anar a Barcelona. El gironí autèntic només viatja a la capital per anar al metge, al Corte Inglés o a veure el Barça. També n´hi ha que hi van de putes, però això és només vici, des que a Girona n´hi ha de tant o més preparades. Vaig preferir la piscina. Entre una nova darrera Diada autonomista i el darrer dia de piscina oberta, no hi havia color. Estirat a la gespa, amb el sol a la cara i un llibre a la mà, la Diada nacional, de la nació que fos, de totes les nacions inventades pels humans, em quedava tan lluny com Paz Vega del meu llit. No és només que no s´albirés ni una trista senyera en cap edifici veí, no diguem una estelada, és que al meu voltant s´escoltava només parlar en castellà. Més que parlar, cridar, ja que a tocar se´m va posar un grup de nenes preadolescents.

-La Bea s´ha metío en bragas, la rebelde!

L´anunci em va tornar a la realitat catalana. Fins i tot noietes que alguns qualificarien sense dubtar de no integrades, tenen un sentit de la rebel·lia més precís que els nostres polítics. Que la Bea es llanci a l´aigua en bragues pot indicar pocs recursos econòmics o poca memòria, però el cas és que no tenia banyador a mà i va optar, ella sí, per desobeir. Sense excusar-se en legalitats internacionals fictíces ni demanant el suport de les companyes. Es va calçar les bragues i es va tirar a l´aigua. Ni va organitzar una manifestació ni va saltar cantant Els Segadors, aquest un detall que li vaig agrair.

Més o menys al mateix instant que la Bea feia el que li donava la santa gana, en bonic contrast, en Jordi Sánchez, de l´ANC, es prestava a ajornar un parell d´anys el referèndum si Rajoy es comprometia a acceptar-lo. No cal assenyalar que si el president d´aquest poder incomprensiblement fàctic en què s´ha convertit l´ANC manifesta això, ho ha consultat abans amb membres del Govern.

Saben que s´acosten dies durs. Amb inhabilitacions i multes. Ho sap l´Ara, que ja s´ha arronsat, i ho saben els polítics, que ho faran. És molt fàcil posar-se la Rosa Parks a la boca a la menor ocasió, però la Rosa Parks se la va jugar sola, sense escudar-se en legalitats fictícies i sense demanar res als alcaldes i sense posar funcionaris en perill i sense enganyar la gent de bona fe i sense fer el ridícul a cada instant. Com la Bea.