Escenari amb nom èpic, Tarraco Arena, que evoca el passat imperial de la ciutat que l'acull, Tarragona («m'esborrona», cantaven els Pets), el de l'estrena de la campanya més tensa de les que s'han succeït a Catalunya des que hi ha democràcia (paraula en boca de tothom de fa una bona colla de dies): la del «sí» en el referèndum d'independència -legal per a un bàndol, il·legal per a l'altre- de l'1-O; la del «no», de moment, no hi és ni se l'espera. Desoint advertències arribades de totes bandes sobre la il·legitimitat del míting, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va ser-ne l'actor principal, secundat per l'inseparable vicepresident Oriol Junqueras, i va plantejar de viva veu un desafiament més a un Estat que ha posat jutges, policies i funcionaris en alerta màxima davant d'unes 8.000 persones, segons dades dels organitzadors. A ulls del delegat del Govern central a Catalunya, el gironí (d'adopció) Josep Enric Millo, la d'ahir al vespre és una més de les accions impulsades pels partidaris de la secessió que «podrien ser constitutives de delicte».

«Votarem»

El Govern sustentat al Parlament sobre la coalició Junts pel Sí i sobre la CUP accelera; vol votar («Votarem», de fet, sentenciaven alguns dels cartells que es podien llegir ahir a Tarragona). La Moncloa de Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, l'assot unionista, no afluixa, no vol urnes. S'evidencia així per als pròxims dies una lluita sense quarter, a mata-degolla: els bàndols han saltat a l'arena tal com mil·lennis enrere ho feien gladiadors, lleons i d'altres bèsties ferotges, també a Tarraco, plaça imperial i governada, coses de la vida i de la política, per un socialista, Josep Fèlix Ballesteros, un dels alcaldes del #conmigoquenocuenten, dels que no posarà urnes i que no figura en la llista de més de 700 càrrecs municipals amenaçats de detenció pel Fiscal General espanyol, en definitiva. I que pacta amb Ciutadans (algunes pancartes li dedicaven un «Ballesteros dimissió»).

En el multitudinari míting, programat a la mateixa hora que la selecció espanyola de bàsquet, farcida, encara, de catalans (Rubio, Oriola, Navarro, Gasol i Gasol...), es jugava un lloc a la final del campionat d'Europa contra Eslovènia, país independent des del 1991, no hi va faltar cap de les primeres espases de l'independentisme: intervenia la secretària general d'ERC, Marta Rovira; l'acompanyaven la coordinadora general del PDeCAT, Marta Pascal i el portaveu de la CUP, Quim Arrufat («[Enric] Millo, Soraya [Sáenz de Santamaría], una abraçada fraternal dels milers d'insubmisos que des d'aquí us desafien», deia); el líder de Demòcrates, Antoni Castellà, i la màxima representant de MES, la rosinca i excalcaldessa socialista Magda Casamitjana.

També van posar-se davant del micròfon els omnipresents Jordi Sánchez, de l'Assemblea Nacional Catalana («nosaltres a la nostra amb la papereta, els clavells i el somriure», proclamava) i Jordi Cuixart, d'Òmnium Cultural («Rere cada amenaça, cada insult, cada querella, cada menyspreu, refermem la nostra voluntat insubornable»), les dues entitats encarregades de l'organització dels darrers Onze de Setembre. I la querellada, per col·laboració amb la consulta, presidenta de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), Neus Lloveras, alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, que abans d'entrar en escena declarava als periodistes que l'acció de la Fiscalia contra ella «evidencia que hi ha un Estat en decadència i sense valors democràtics».

Brussel·les i la Casa Blanca

El tret de sortida de la campanya (del «sí») es donava a les acaballes d'una nova jornada d'excitació política notable i provocada, sobretot, per declaracions arribades de la Casa Blanca, des d'on la portaveu del Departament d'Estat, Heather Nauer, garantia col·laboració amb «el govern o entitat» que resulti de tot plegat, i de Brussel·les, des d'on el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, provocava més d'un mal de panxa en sostenir que un «sí» a la secessió obtindria el respecte europeu. Argument que el poder executiu de la Unió matisaria hores més tard, encomanant-se a la doctrina del Tribunal Constitucional, l'enemic públic número u dels partidaris de noves fronteres.

En un dia fred per l'època de l'any, l'ambient polític també es va reescalfar per la decisió de Junqueras de no enviar els informes setmanals dels comptes del Govern al Ministeri d'Hisenda; el titular de la cartera, Cristóbal Montoro, l'advertia amb «mesures»; el to emprat pel vicepresident català en el mítingn traspuava de tot menys ganes de fer marxa enrere. I a tot això, el president Puigdemont amplificava el missatge que predica de fa setmanes, mesos: referèndum o referèndum. «Algú creu que l'1 d'octubre no votarem? Quin tipus de gent es pensen que som els catalans?», declarava. Traduïda a l'idioma del major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, la proclama es quedaria en un «bueno, pues molt bé, pues adiós».

La festa d'octubre

Hi acabi havent consulta o no d'aquí a parell de setmanes, al Tarraco Arena, de l'11 al 15 d'octubre, brindaran amb cervesa amb motiu de l' Oktober Fest, una rèplica més mediterrània (i modesta) d'una celebració molt germànica, amb independència de la independència. Aleshores l'altra festa d'octubre, la de la tan citada i recitada «democràcia» ja haurà conclòs, per bé o per mal i per a uns millor que per als altres. A qui correspondrà alçar la copa (o la gerra)? La resposta, el 2-O, el dia de la gran ressaca... nacional.