Com qui no vol la cosa i dissimulant, de moment ja ens han desactivat el referèndum. Molta mobilització pels patriotes empresonats, molt acusar Espanya de vulnerar la Constitució a la qual nosaltres hem renunciat, molt cantar Els Segadors així que algú treu una estelada, molt començar a fer comptes per veure com pagar les milionàries multes que comencen a caure com gota malaia, però el referèndum ja no existeix. Bé, existeix potser en l'imaginari d'alguns incauts, però el Govern català sap que ja és història, per més que evidentment no ho pugui reconèixer. Els seus, ehem, cervells pensants, ja deuen estar ideant noves estratègies per continuar uns quants mesos més estirant la veta.

Tot el que es veu al carrer a 10 dies del referèndum que havia de canviar les nostres vides són uns folis impresos a casa, maldestrament enganxats en algun fanal, que podrien estar anunciant « chica latina se ofrece para cuidar personas mayores». El que se sent són uns cada cop més desganats patriotes cridaners, grallant «votarem, votarem» quan veuen a prop una càmera de TV, en el que més sembla súplica que convenciment. A això es redueix la campanya, a això i a comentaris quan entro al cafè de sota a casa, on com a deferència a la meva professió, el propietari em sol rebre amb comentaris sorneguers sobre l'actualitat.

- Hombre, Albert! Creía que habías ido a a ver si están los tanques aparcaos en la Devesa.

En la hipòtesi cada dia més utòpica que l'1 d'octubre algú voti, ho faria en urnes semiclandestines, en meses controlades pels partidaris d'una sola opció, sense campanya electoral prèvia, sense reconeixement ni d'Espanya ni de cap estat o institució europea, i amb un resultat final del 98% a favor del «sí», i això suposant que els independentistes tinguessin la precaució d'introduir alguna papereta amb el «no», per dissimular la tupinada. Ni a la Bulgària dels bons temps.

Vagi vostè després amb els resultats d'aquesta cosa -em resisteixo a anomenar-ho consulta, no diguem ja referèndum- a Europa a demanar reconeixement, o surti a declarar la independència des del balcó. Però fluixet, no cridi gaire, que la gent riu a la més mínima.