El PP es veu obligat a governar Catalunya des de Madrid perquè no pinta res a Catalunya. Va ser el sisè partit en les últimes eleccions autonòmiques, només uns milers de vots per sobre de la CUP antisistema. Cal esperar que els independentistes també siguin els culpables de la irrellevància dels populars, que presideixen un únic ajuntament català s0bre un miler. Sorprèn que la ingent quantitat de catalans oprimits no busquin refugi en el partit que afirma defensar-los amb especial ímpetu. Un escèptic se sentiria temptat a pregonar que aquests votants subjugats potser no existeixin.
L'1-O s'emparenta sovint amb el 23-F, una metàfora reversible en tant que pot ser abusada per ambdós bàndols. No obstant això, a l'hora de demanar la nova fusió en fred PP/PSOE s'obliden dels esdeveniments transcorreguts entre l'11-M i el 14-M de 2004. Després dels atemptats d'Atocha, i amb 191 cadàvers recents per un atemptat d'Al-Qaeda, els socialistes es van negar a encadenar-se a les mentides del PP. No només van aconseguir la presidència del Govern per a Zapatero i esbudellar la fal·làcia dels populars, sinó que van endarrerir el declivi socialdemòcrata.
En una situació d'alarma terrorista, amb els autors de l'atemptat d'Europa Occidental sense identificar, el PSOE es va resistir a acceptar mentides sobre el «sentit d'Estat», que implicaven la submissió a una realitat desfigurada pel Govern d' Aznar. El socialisme es troba ara davant una altra cruïlla de magnitud similar, sempre amb Rajoy al capdavant de la manipulació.
Aprofitant que el Pisuerga passa per Catalunya, el president del Govern compromet el prestigi obtingut per la Guàrdia Civil en la lluita contra la corrupció. Matant diversos ocells d'un tret, també s'immolen a l'ara sacrificial els fiscals que han perseguit els delictes del PP, i liquida la imatge dels jutges que no es van prestar a la dictadura del « Luis, fem el que podem». En circumstàncies neutres es parlaria de víctimes col·laterals, però l'escabetxada dels guardians constitucionals suposa per a Rajoy una oportunitat de rescabalar-se.
Per descomptat, el renovat Pedro Sánchez és la peça més preuada a vampiritzar mitjançant una abraçada mortal. Si vol sobreviure, el PSOE no pot donar suport a Rajoy, ha de marcar més distàncies que en l'11-M. Massa està arriscant el PSC, on només la perícia d' Iceta evita un enfonsament davant de les altres esquerres. Recaure en el parany que «cal evitar les terceres eleccions», suposa tornar a l'UCI propiciada pel vot d'investidura a l'actual president. La tebior socialista davant els excessos comesos pel Govern fins a la data és perillosa per als interessos de Sánchez, tan lícits com les prerrogatives que el PP defensa per darrere de la seva façana de patriotisme. I si tot i així es planteja la submissió socialista, n'hi ha prou que recordin la peripècia triomfal de Susana Díaz.
Així com l'esdeveniment polític crucial el 2017 és la victòria de Sánchez a les primàries socialistes, aquesta setmana trepidant se substancia quan la majoria d'espanyols nega a Rajoy el suport a la seva política catalana a través del Congrés. Com de costum, el PP va emprar per a aquestes feines Ciutadans, igual que ja va passar en avortar l'accés fa un any a La Moncloa del ressuscitat secretari general socialista.
Albert Rivera planteja uns envejables propòsits regeneradors, però sempre troba una catàstrofe global que l'obliga a postergar-los i l'empeny a donar suport a Rajoy per «sentit d'Estat». El gran procrastinador es va basar el 2016 en la impossibilitat d'unes terceres eleccions, que a ningú semblarien avui més dramàtiques que la crisi en vigor. Aquest any, Ciutadans ha hagut d'aparcar les seves exigències purificadores per culpa del referèndum del diabòlic Puigdemont. Tot apunta que, el 2018, el partit emergent a la dreta del PP s'entregarà a Rajoy perquè seria un despropòsit dissentir enmig d'un enfrontament nuclear entre Corea del Nord i Estats Units. Després vindrà el canvi climàtic, i així successivament.
L'1-O està forçant el transvestisme de les institucions. El Tribunal Constitucional s'erigeix en Comitè de Competició, per imposar multes a joc amb els sous dels seus magistrats. Els diners així recaptats poden servir per pagar els escortes i cotxes oficials dels quals han estat gaudint condemnats com Rodrigo Rato o Iñaki Urdangarin, anys després que se substanciessin delictes que comporten l'apropiació de cabals aliens.
