urant mesos i mesos, els catalans hem hagut de sentir a dir que el procés sobiranista fracturava la societat catalana. La cosa ja va començar amb aquell dirigent del PP català que afirmava que, per culpa de l'independentisme, les famílies catalanes ja no es podien reunir com abans per celebrar l'àpat de Nadal. Després, no hi ha hagut ni una sola intervenció de qualsevol polític espanyolista que no hagi insistit en la terrible divisió que els separatistes havien instaurat en el si de la nostra societat. Potser perquè molts d'ells eren fills del franquisme, on regnava un pensament monolític i una fictícia unitat imposada per la força, els semblava que la pluralitat i la diversitat d'opinions que regnava enmig de la societat catalana era una fractura insalvable que posaria terme a la nostra cohesió social. Era mentida, és clar: abans i després del procés sobiranista, els catalans han mostrat entre si les diferències d'opinió i de projecte que són naturals en qualsevol societat democràtica. Sobre una base de respecte mutu, totes les idees han de ser defensables sense que això alteri el fonament bàsic de la convivència quotidiana.

Absort en la presumpta fractura que s'obria pas entre nosaltres -a l'interior de Catalunya-, l'Estat espanyol no ha prestat tota l'atenció necessària al gran abisme que s'estava obrint, aquesta vegada de debò, entre dos projectes nacionals cada vegada més separats entre si: parlo, naturalment, de la separació radical que s'ha anat aprofundint entre Catalunya i Espanya. És una diferència que ha existit sempre, perquè la concepció de l'Estat que han tingut el sectors dominants de la societat espa-nyola no ha fet mai possible el còmode «encaix» de què s'ha parlat tantes vegades. Sempre, al llarg de la història, ha predominat un concepte unitari que ha fet impossible el ple reconeixement de la plurinacionalitat lingüística i cultural, el respecte a la diferència.

Amb la recentralització de les darreres dècades, amb la sentència de l'Estatut, amb el maltractament sistemàtic que Catalunya ha rebut en el terreny financer, en les inversions, en matèria lingüística, en tots els fronts imaginables, la fractura s'ha anat aprofundint cada dia una mica més. Per això l'independentisme, que històricament havia estat minoritari en el catalanisme polític, ha guanyat tanta força, fins a convertir-se en el gran projecte polític del país, per damunt de les ideologies partidistes: hi ha un clamor molt generalitzat a Catalunya a favor de la construcció d'un estat propi, de la separació d'Espanya.

Amb l'agressió de dimecres del govern de Mariano Rajoy contra les institucions catalanes, amb el virtual estat d'excepció, amb les persecucions i les detencions, amb la utilització de la guàrdia civil com a força repressora, els representants de l'Estat espanyol han cavat en un sol dia una fossa encara més profunda. Davant de l'atac frontal a la democràcia i a l'autonomia, molts sectors de la societat catalana que malvivien en una presumpta equidistància, s'han vist forçats a arrenglerar-se sense vacil·lacions a favor dels partidaris de respectar el dret a decidir dels catalans.

Si tradicionalment ja s'ha parlat de la dèbil nacionalització espanyola al llarg del segle XIX, quan els grans estats-nació de la vella Europa van assentar-se, aquest inici del segle XXI ha hagut de veure com la famosa «desafecció» del president José Montilla s'ha convertit en una desconnexió radical.

La transcendència i la gravetat dels fets de dimecres són extraordinàries: probablement l'Estat espanyol ha aprofundit de manera definitiva la fractura que separa Catalunya d'Espanya.