o tot son notícies negatives sobre la crisi catalana. Per exemple, Rajoy se'n va d'Espanya. La situació ha de ser més greu del que sembla, si el president del govern escull el moment més delicat de la unitat estatal en un segle per fer les maletes. Gorbatxov i Erdogan aporten percedents propers de caps d'Estat sorpresos de vacances per un cop intern, però el líder del PP s'anticipa al desastre programat posant terra per mig. Els optimistes assenyalaran que la fugida de l'inquilí de La Moncloa a pocs dies del referèndum ofereix la primera possibilitat real d'una resolució del conflicte.
Rajoy es desentén de la catàstrofe, és la seva pròpia norma. Quan torni, Puigdemont pot ser ja a la presó, pel delicte d'haver cobrat sobresous en negre o alguna cosa així. La primera escala del president del govern és la Casa Blanca. Encomanar-se a Trump perquè resolgui una crisi equival a ruixar-la amb gasolina, l'emperador de l'Univers produeix la mateixa impressió que un avió que t'ha passat massa a prop. Si costa imaginar en què ajudaria a Catalunya el suport d'un polític nord-americà que no sabria situar-la en un mapa, tampoc és ressenyable el seu suport a Madrid. A part que Trump, de qui s'han independitzat fins i tot els jugadors de rugbi, es va mostrar favorable al Brexit i a la sortida d'Escòcia del Regne Unit.
Amb l'objectiu d'endarrerir al màxim el seu retorn a Espanya, el president del Govern es dirigeix seguidament a Estònia, el país membre de la Unió Europea que va aconseguir la independència de la Unió Soviètica mitjançant un referèndum en el qual només es va consultar els estonians. La primera regla de Rajoy per resoldre els conflictes consisteix a allunyar-se'n. Per primera vegada, l'entorn presidencial es distancia del seu líder, en recordar que pot prendre decisions en vol en el que constitueix una tan clamorosa com poc generosa iniciativa perquè no torni. Amb l'objectiu de guardar la seva espantada, Rajoy va nomenar ministre plenipotenciari Jordi Évole, que diumenge ja va prendre possessió del càrrec.
