A dia d'avui crec que qualsevol persona imparcial sap que no es pot celebrar un referèndum que tingui les mínimes garanties democràtiques l'1-O. No obstant, els governs de Catalunya i Espanya continuen en una baralla per veure qui la fa més grossa. Uns, els que ho van espatllar i no han fet cap proposta per solucionar-ho, diuen que s'han de complir les lleis (i és veritat), però les apliquen sense mesura i arribant a trepitjar drets importants; i els altres continuen defensant la il·legalitat que varen escenificar els dies 6 i 7 de setembre al Parlament, diuen que tenen el suport popular (i tenen gent mobilitzada) i van augmentant l'escalada verbal dient coses que són falses sols per mantenir les mobilitzacions dels seus. Qui pot defensar en qualsevol fòrum internacional que Espanya no és una democràcia, per exemple? I s'estan aixecant cada vegada més veus demanant calma i clamant diàleg, l'única forma civilitzada de resoldre els conflictes. I molts pensem que no hi ha cap més solució que diàleg i pactes i que això s'acabarà imposant. I preguem perquè durant l'interregne no prenguem mal.

Si això és així, per què continuen aquesta escalada que saben perillosa? Crec que l'objectiu d'en Rajoy no és altre que mantenir el principi d'autoritat, sobretot davant la dreta reaccionària. L'astut Mas el va enredar el 9-N i ara no vol que torni a passar i per tant està disposat a tot fins i tot passant-se de rosca per evitar una altra enredada. I els independentistes, per què continuen l'escalada? Crec que en la barreja de pensament existent en la bancada independentista hi ha moltes postures. La CUP se sent còmoda en la idea de la revolució (ve a dir que hi ha un aixecament popular i fins i tot nega que a Catalunya hi hagi una divisió) i vol continuar la revolta més enllà de l'1-O i per això ara proposa una vaga general. El PDeCAT, que ja ha dit que no continuarà amb l'aliança amb la CUP a partir de l'1-O; sembla que, ara mateix, no sap on va. Si amb l'astut Mas va començar en la davallada, amb en Puigdemont la cosa va com va. I es troben dividits perquè el que vol en Puigdemont i la Pascal crec que no és el mateix. ERC té clar que vol eleccions i vol enfrontament (però controlat) simplement per treure més vots, perquè a qui votarà la gent que ara es troba mobilitzada? Volen mantenir en tensió la gent mobilitzada moguda simplement pels sentiments i poder parlar en nom de tots els catalans. Volen anar a unes eleccions, com m'explicava el meu pare de les de l'any 1931. Els d'Acció Catalana, em deia, explicaven un programa que ell considerava raonable però va arrasar en Macià sense explicar cap programa, sols dient que ell estava disposat a donar-ho tot per Catalunya.

Això vol ERC, suportat per l'onada sentimental que ara tenim a sobre, per aquests manifestants que tenen el sentiment a flor de pell, a qui s'ha convençut que cal defensar Catalunya com si d'herois es tractés, vol guanyar unes eleccions sense explicar-nos què proposa, sense cap programa, amb les mans lliures i repartint carnets de bons i mals catalans. I si no, al temps. I m'atreveixo a més. Si aconsegueix eleccions ràpides i guanya, com sembla, podria dir que com que no té prou majoria haurà de pactar. I hauran muntat tot aquest espectacle per aconseguir uns quants vots més i tot posant en risc moltes coses hauran dificultat enormement el diàleg i el pacte necessaris.

Penso que les esquerres, el PSOE i Podem i les seves confluències, amb diferents matisos, són els grans artífex de les possibles solucions. Els socialistes son els únics que en aquests moments s'han atrevit ha plantejar una aportació positiva, la comissió del Parlament espanyol per tractar el problema (a la qual ja han donat suport tots els grups menys ERC i Ciutadans) i posen sobre la taula una proposta d'acord basada en el federalisme, el blindatge de competències i de la llengua i la cultura a més d'un finançament que preservi l'ordinalitat. Els de Podem demanen pactar un referèndum i diuen que sobretot cal trobar una alternativa a Rajoy. Trobo a faltar precisar de quin referèndum estan parlant. Però en tot cas davant la falta de propostes dels governs d'en Rajoy i d'en Puigdemont, benvingudes siguin les propostes. I acabo dient com sempre que no s'oblidin de la situació social que viu Espanya i Catalunya, dels problemes dels ciutadans. Si en els pactes que esperem que prosperin es deixen de banda aquests problemes faríem un flac favor a aquest país.