Santa Caterina, antic hospital, en l'actualitat edifici administratiu d'arquitectura imponent que combina amb força bon gust el ferro i el vidre (present) amb la pedra més monumental (passat). Santa Caterina és, també, un dels escenaris del «procés». Des de dissabte. En un despatx de la seu gironina de la Generalitat s'hi van reunir l'actor principal de la cosa, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el president d'un dels lobbies d'empresaris amb més solera de Barcelona, el Cercle d'Economia, Joan Burgera. Explicava l'edició de La Vanguardia d'ahir i confirmaven fonts del Cercle a l'agència EFE, que la trobada va tenir lloc al migdia. I que els dos interlocutors van parlar, cara a cara, de l'oportunitat d'una declaració unilateral d'independència (DUI).
Burgera va intentar convèncer el president que abandonés la idea de proclamar l'emancipació política de Catalunya. En cas de concretar-se, els mercats -coi de mercats- no perdonarien l'economia espanyola, va dir-li, i les empreses fugirien corrent, en massa, del Principat (que en cas que es declari independent deixaria automàticament de ser-ne). Però ahir la coordinadora general del PDeCAT, Marta Pascal, aventurava a la cadena britànica BBC que Puigdemont pronunciarà demà una «declaració simbòlica» -o sigui, que com a molt la DUI incorporarà una sigla- i que parlarà sobre el camí que vol seguir el Govern per arribar a la secessió. Que el procés no s'acaba ni s'acabarà.
En despatx, en una taula
La reunió del Santa Caterina és la prova de l'existència d'un procés paral·lel al que finalment, amb la celebració del referèndum de l'1-O marcada per una actuació policial dura en excés, brutal, ha explotat al carrer; un altre procés que es mou entre bambolines, que se cita en despatxos i en taules de restaurants. Com la que fa unsdies va reunir el president amb un destacat dirigent d'un partit dels anomenats «constitucionalistes», a Barcelona, un intent més de buscar una solució per evitar la tan temuda, per a alguns, DUI (a partir de dimarts, DUIS). Pel que hem pogut saber es va quedar en això, en un intent: l'àpat va ser cordial, però el comensal no indepe en sortia amb la sensació que el president continua essent això, indepe, molt indepe. De fet, Puigdemont no ha enganyat mai ningú; ni propis, ni estranys.
Poques pistes
L'aparició del president en un documental a TV3, ahir a la nit, no aclaria massa res sobre què pot passar a partir d'avui, 9-O. Tampoc li va oferir massa pistes el mandatari català a l'empresari Burgera, molt preocupat per les repercussions que la política pugui acabar tenint sobre l'economia -Barcelona és bona si la bossa sona. Més enllà de constatar que la fugida de CaixaBank a València, de Banc de Sabadell a Alacant, d'Agbar i de Gas Natural a Madrid, són fets d'«extrema gravetat», recollia la informació de La Vanguardia, poca cosa més. I avui, Abertis, el monstre de les infraestructures que dirigeix Salvador Alemany, nom que havia sonat amb força per formar part del primer «govern dels millors» d'Artur Mas com a conseller d'Economia, reuneix el consell d'administració per acordar el trasllat de la seu social a la capital del Regne; també es troben els màxims directius de la immobiliària Colonial, que podria canviar la Diagonal de Barcelona pel passeig de la Castellana de Madrid. Fa un any gairebé clavat Carles Puigdemont declarava a la revista de moda, tendències i estil de vida Vanity Fair que estaria disposat a anar a al presó per haver convocat el referèndum -a Barcelona, polítics rivals del president tenen la sensació que en això tampoc menteix. Més clar, l'aigua. D'aquí la tremolor de cames dels grans empresaris i banquers; d'aquí que aquests dies haguem assistit a l'anunci de decisions inimaginables no fa massa temps enrera («que la Caixa marxa de Catalunya? Au vés!»). El cinc de gener, fa deu mesos, Puigdemont llançava un altre avís a navegants: «d'aquí a un any no seré president», declarava a Ràdio Barcelona. Deixava ben clar a tohom, altra vegada a propis i a estranys, què ha vingut a fer. Ha complert amb l'1-O, pesi qui pesi (a molts els pesa). Aviat l'any de què parlava haurà passat. La carrera política de Carles Puigdemont s'aproxima al final? Mmm...
