Ja ha passat la data de l'1 d'octubre. Com era d'esperar, assistim a un espectacle lamentable i vergonyós que hauria d'avergonyir com a societat, com a democràcia i com a Estat de Dret. Vam poder reconèixer el president i el vicepresident de l'Executiu català, a la presidenta del seu Parlament i als diversos rostres famosos dipositant uns trossos de paper en recipients habilitats a aquest efecte. Vam presenciar un simulacre de referèndum, en absència de cens electoral, amb gent votant diverses vegades i sense les mínimes garanties elementals de qualsevol consulta democràtica. Els mitjans de comunicació traslladaven les imatges de nombrosos ciutadans introduint paperetes en urnes de carrer sense cap tipus de control, caixes suposadament dipositàries d'impresos que aspiraven a considerar-se vots i que, desplomades en els seus precipitats trasllats, escampaven per la via pública tot el seu contingut. Vam contemplar càrregues policials, empentes i ferits. Vam veure absolutament de tot, excepte el que cor­respon veure en una societat democràtica, madura i seriosa.

Recordo ara un professor de la meva etapa com a estudiant universitari, una de les frases més repetides del qual era que «el que és obvi no s'ha de discutir». Pobre docent! Deu estar passant-ho francament malament en aquests temps en que el més bàsic, el més elemental i el més evident es nega i es rebat per la ignorància (que és tan atrevida) o pel fanatisme (que no atén a la lògica).

Els humans es vanten de ser l'espècie racional del planeta. Tot i això, els arguments per perdre aquesta condició s'acumulen, suposant que fos merescuda en alguna època. Actuem cada vegada més a través d'impulsos irracionals i de rampells incontrolats, encegats per una alienant obcecació.

Els que més criden i els que més insulten són els que mouen les masses, aliens a la reflexió, l'estudi, a la meditació de les accions i a les conseqüències dels seus actes. La il·legalitat del referèndum convocat des de la Generalitat de Catalunya és patent i manifesta. Fins i tot al president del Govern basc, Iñigo Urkullu, a qui ningú podrà titllar de centralista ni de defensor del Govern central, ha reconegut públicament l'absència de garanties de la consulta. Centenars de professors universitaris de diferents disciplines han explicat i reiterat la improcedència dels propòsits de l'Executiu català. La Unió Europea i el Consell d'Europa també s'han pronunciat en el mateix sentit. I, no obstant això, el passat dia 1 vam haver de patir una jornada dantesca que es recordarà per sempre com una de les pàgines més negres de la nostra Història. Per tant, després d'una catarsi col·lectiva de tal magnitud, considero molt necessari analitzar algunes afirmacions escoltades fins a la sacietat que, al meu entendre, no ajuden a calibrar la qüestió correctament.

1- Primera afirmació: El problema català és un problema polític, no jurídic.

És cert, però només en part. Efectivament, el debat sobre el model territorial de l'Estat, sobre la forma de finançament de les comunitats autònomes, sobre la reforma de la Constitució o sobre la possibilitat que un territori concret s'independitzi, són qüestions polítiques que poden (i han d´) abordar-se en les corresponents institucions de la mà dels polítics de torn i, tant fer-ho com no fer-ho, comporta una sèrie de repercussions.

Fins aquí, res a al·legar. No obstant això, quan alguns d'aquests actors decideixen que el camí per aconseguir les seves aspiracions és saltar-se la legalitat i quan prenen la decisió conscient d'incomplir les sentències i de vulnerar les normes, en aquest precís moment, es genera un problema jurídic paral·lel a l'anterior que compta amb les seves pròpies regles i procediments per a ser solucionat.

La premissa és ben senzilla. El raonament, simple. La fórmula, tan elemental com la taula de multiplicar del dos: en un Estat social i democràtic de Dret es pot discutir sobre canviar les normes però, en tant que no es modifiquin, s'han de complir i respectar. Altrament, la maquinària judicial i policial ha d'actuar.

2- Segona afirmació: Els processos judicials iniciats amb motiu de la celebració del referèndum de l´1 d´octubre no acabaran amb el problema català.

Completament cert, però l'objectiu d'aquests processos judicials no és solucionar el problema català sinó assegurar que les normes es compleixin mentre estiguin vigents. El contrari suposaria defensar que, mentre uns polítics intenten posar-se d'acord per trobar la solució a una controvèrsia de naturalesa política que acontenti a tots, l'Estat de Dret ha de deixar d'actuar, les normes han de deixar de tenir vigència i les sentències han de deixar d'aplicar-se.

És obvi que les coses no funcionen així. S'aplica la llei perquè això és el que passa als Estats de Dret. No per solucionar enfrontaments d'índole política, sinó com a conseqüència davant un trencament normatiu.

3- Tercera afirmació: S´està judicialitzant en excés el problema català.

És cert, i no desitjable. Però els responsables no són els que persegueixen el compliment de les lleis, sinó qui les incompleixen deliberadament i reiterada. Els fiscals tenen l'obligació de perseguir els delictes. Els jutges, la responsabilitat de fer complir l'ordenament jurídic. Les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, el deure d'imposar el restabliment de l'ordre pertorbat i de perseguir les infraccions comeses. No és una opció. És una obligació. Més aviat ens podriem preguntar si es judicialitza molt perquè es delinqueix molt i, en aquest cas, dirigir el dit acusador cap als poders públics catalans, ja sigui al seu president, als seus consellers o als alcaldes que, emparant-se en el càrrec, pensaven que els seus actes anaven a resultar impunes.

He assistit atònit a alguns discursos en què es recriminava al Ministeri Fiscal per no quedar-se de braços plegats davant flagrants il·legalitats retransmeses en directe per televisió, o en els quals es pressionava els jutges perquè miressin cap a un altre costat, o en els quals s´insultava la Policia i la Guàrdia Civil pel simple fet de complir el seu deure. Tot seguit, es vomitaven proclames culpabilitzant els que treballen perquè es respectin les regles de convivència de ser els que creen i agreugen el problema. I, mentrestant, aquells que indiscriminadament vulneren els drets i normes són qualificats de víctimes i màrtirs en un sermó que mai pot ser pronunciat per cap defensor d'un model de llibertats i d'un sistema basat en el Dret.

4- Quarta afirmació: S'ha actuat amb desproporció per part de l'Estat.

Davant d'aquest escenari s'ha titllat de «desproporció» l'actuació de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat quan s´han trobat amb persones que es negaven a complir les seves ordres i a acatar els requeriments judicials. Cal tornar a recordar (perquè sembla haver-se oblidat) que l'Estat té el legítim monopoli de l'ús de la força. I ha de quedar clar que no és una particularitat d'Espanya, sinó que succeeix a qualsevol país del globus terraqüi.

La proporció en els mètodes emprats i en les accions realitzades per la policia s'ha de valorar tenint en compte el bé que es pretén tutelar i el suposat danys produït o, en altres paraules, que no es generi un dany superior al bé que pretenen emparar.

A aquelles persones que es posen les mans al cap quan la policia fa servir la força davant l'incompliment reiterat de les sentències i de les ordres legalment dictades, els demano que citin algun lloc al món on, davant de situacions similars, no passi el mateix .

Els que critiquen l'actuació policial defensen en realitat la impunitat d'actuar al marge de la llei i els seus discursos, revestits de pacifisme i de bondat, no són més que al·legats interessats dels que busquen sortir-se amb la seva a qualsevol preu. I per molt que cridin, insultin o espantin, aquest «sortir-se amb la seva» equival a operar al marge de la legalitat sense cap conseqüència. Si acceptem que la via dels fets consumats s'imposi sobre les normes, hem fracassat com a Estat de Dret.

En resum, és cert que es parteix d'un problema polític. És cert que, durant dècades, els governs de l'Estat han estat irresponsables, covards i ineptes a l'hora d'abordar un problema que es veia venir de lluny. És cert que, Constitució inclosa, molts aspectes s'han de millorar. I cert també que el diàleg és necessari. Però aquest conjunt d'afirmacions no en pot amagar una altra igualment òbvia: en un Estat social i democràtic de Dret les normes, mentre estiguin vigents, s'han de complir. Per això, situar-se al marge de la legalitat no converteix a ningú en alliberador, màrtir o romàntic revolucionari sinó, si s'escau, en un delinqüent. La política va per una banda i el compliment del Dret, de l'altra. Poden estar connectats, però no es ­barregen. Com l'aigua i l'oli.