Arrossegant les banderes i a casa

El periodista explica les impressions que va experimentar mentre seguia la intervenció presidencial des de la pantalla situada a la plaça del Vi de Girona, segurament la pantalla gegant va ser allò que el va fer pensar en futbol.

11.10.2017 | 15:54
Arrossegant les banderes i a casa

Des que en mala hora se'm va acudir anar a Sevilla a veure la final Barça-Steaua, que no assistia a una mostra de desencant multitudinari com la d'ahir. Ho donàvem tant per fet, la derrota era una possibilitat tan inversemblant, la festa de celebració que teníem preparada era tan grossa, que quan es va acabar el partit només hi havia un ramat de zombis amb la mirada perduda, arrossegant les banderes i xiuxiuejant « nopotsernopotser». Per no faltar, ahir no faltava ni la gent pesada que, com aleshores, des de bon matí assegurava estar davant d'un dia històric.

El partit ja va començar amb retard. L'afició omplia la plaça del Vi des de les cinc i s'entretenia xiulant els rivals –Albiol, Arrimadas, Iceta– quan la càmera els enfocava realitzant els exercicis d'escalfament. En aquestes, es va anunciar que en Puigdi havia demanat sortir a jugar una hora més tard del previst. Entre els aficionats que tenia al costat, això va ser un mal auguri: li haurà sobrevingut una gastroenteritis, vulgo cagalera? Haurà anat a canviar-se a sota d'un pont, com té per costum, i com que no n'hi cap a prop, ha hagut d'arribar-se a una autopista? S'haurà entretingut veient créixer el blat, una altra especialitat presidencial? O simplement s'ha allargat la paella a cals Rahola? Els mòbils treien fum.

Afortunadament a TV3 sempre hi ha un expert de guàrdia, el tenen en un armari i el treuen si s'ha d'omplir estona de pantalla. El d'ahir complia tots els requisits de l'expert de TV3: era calb, amb ulleres i duia corbata. L'home –no em preguntin com es deia, el nom no importa, era expert– especula una estona sobre que el retard «demostra que pel president Puigdemont el diàleg ho és tot», assegura que es deu a la trucada d'un alt càrrec de la UE que vol fer de mediador, i després encara fa una referència sobrera als 2 milions de persones que van demanar la indepenzzzzzz (que diria Guillem Martínez). A final, tot el que explica resultarà ser equivocat, cosa que li assegura un contracte indefinit en la plantilla d'experts de TV3.

Mentre espera i desespera, la cadena catalana desconnecta i dona pas a la publicitat: Ikea, Don Simón, Condis, Marcilla, Corega, Balay, galetes Príncipe i Font Vella. Això ho explica tot: el retard de Puigdemont no és més que un estratagema per permetre a TV3 fer uns ingressos extra en publicitat, una mena de recompensa presidencial pels serveis prestats. O bé totes aquestes empreses han decidit anunciar-se precisament en aquest moment històric –a Catalunya sortim des de fa cinc anys a moment històric per setmana, i això sense comptar els títols del Barça– per acomiadar-se dels catalans abans de traslladar les seves seus a Madrid, Palma, Benavente, Dos Hermanas i Arcos de la Polvorosa. L'últim que apagui el llum. A Catalunya ja farem servir ciris, i així de passada pregarem. Si no marxen també les fàbriques d'espelmes.

Ovació a Puigdemont

Quan, després de la publicitat i algunes prediccions naturalment errònies de l'expert, apareix Puigdemont en pantalla, l'ovació quasi deixa petita la que vam tributar als Schuster, Urruti, Carrasco i companyia aquella infausta nit sevillana. Xisclets, onejar de banderes, i crits d'«In-inde-indepèndencia». Al meu costat, una noia menja pinya en almívar, la cosa no té res a veure amb Puigdemont però m'agrada incloure un toc costumista a la crònica. Al davant, una jove està tan eufòrica que es posa just al davant d'un pobre avi assegut que guardava lloc des de feia no menys de tres hores. Amb el cul li impedeix veure ni un petit fragment de pantalla. Sobra precisar que l'avi no protesta. Notícia important: no es canta Els segadors ni L'estaca, fet que passarà als annals del Procés. O com es digui ara.

En fi, ja tenim Puigdemont a la tribuna. Vestit fosc, corbata fosca estreta, camisa blanca. No sé si quan més rumors hi ha de finançament il·legal de CDC, és bona idea sortir a parlar disfressat d'atracador de Reservoir Dogs. Tens, molt tens. No el veia així des que es recolzava en solitud a la barra del Boomerang, esperant en va la dona de la seva vida, o almenys d'aquella nit, si més no d'una estoneta. Ulleres molt marcades, galtes caigudes, rostre embotornat, el llavi superior més sortit que l'inferior, un home que no pot posar d'acord els seus dos llavis no pot posar d'acord en res un Parlament, no diguem un país. En Puigdemont ha envellit deu anys durant els darrers deu dies. Deu ser cosa de la realpolitik que li ha caigut a sobre en les jornades precedents, els seus efectes són més letals que els del Poloni.

A la plaça ningú no es fixa en aquest llenguatge corporal. L'eufòria es desborda. L'aplaudeixen, criden, xisclen, noten la declaració d'independència a tocar, senten la nova república, es veuen clavant tanques per construir noves fronteres. A l'eufòria hi contribueix en Puigdi, amb un discurs que forma un crescendo triomfalista l'únic final del qual pot ser, ha de ser, la declaració d'independència. Perquè se'n facin una idea: comença fent pena, esmentant com de malament s'ho passaran Mas, Homs i cia. si els embarguen –TV3, diligent, enfoca els futurs pobres mentre aquests posen cara de passar gana, falta només posar en la part inferior de la pantalla un número de compte on fer ingressos per socorre'ls- i va creixent, recordant les malifetes de l'Estat contra el poble català, com aquest s'ha sobreposat a tot i com –repic de tambors– ha votat i s'ha mostrat digne de ser un estat independent. Faltava només la declaració final. I aquesta va ser: parin màquines.

Acabava d'assistir en directe a un coitus interruptus col·lectiu. Tots amb les calces a baix i a punt d'arribar a l'orgasme, i a l'amant se li ha arronsat. Putavida.

I la gent marxava a casa arrossegant les estelades, xiuxiuejant « nopotsernoposer».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema